Català · Español · English · Français · 汉语
Busca concerts per dia
AgendaConcerts.Cat. Concerts i festivals musicals de tot el món · Facebook · Twitter | X · Instagram · Threads
Els grups salven un Barcelona Rock Fest 2022 massa improvisat
Fotografies del dia 2022-07-02
Kiss, actuant al Barcelona Rock Fest 2022
Mercyful Fate, actuant al Barcelona Rock Fest 2022.
Judas Priest, actuant al Barcelona Rock Fest 2022.
Crisix, actuant al Barcelona Rock Fest 2022.
Accept, actuant al Barcelona Rock Fest 2022.
El "Rosendo" inflable del Rock Fest Barcelona 2022.
La tornada del Barcelona Rock Fest ha suposat la fi de la pandèmia pels heavies. Aquesta cita musical és com un campament d’estiu pel col·lectiu metalhead de la ciutat: un lloc on vells amics es retroben i nous aficionats poden gaudir de l’experiència de veure en viu a grans llegendes de l’estil com Kiss, Alice Cooper, Judas Priest, Megadeth, Blind Guardian, Avantasia, Mercyful Fate o Accept entre altres grups.
El parc de Can Zam de Santa Coloma de Gramenet, perquè el festival se celebra a “Santako” no a “Barna”, s’ha omplert de samarretes negres i banyes del dijous 30 de juny al dissabte 2 de juliol del 2022. Desenes de milers de persones han omplert el recinte. Només dissabte, amb Kiss i Judas Priest com a caps de cartell, el festival hauria arribat a un aforament de 50.000 persones segons assegura Gene Simmons al seu perfil de Twitter.
No obstant això, sembla com si la celebració del festival, després d’endarrerir-se dos anys a causa de la Covid, sorprenentment hagués agafat a contrapeu a l’organització del Rock Fest. Hi havia deficiències notables en el festival. El més greu ha estat que el terreny no s’ha cobert totalment amb gespa artificial i per la part de l’escenari de la carpa hi havien trossos de runa escampats per terra. Una d’aquelles pedres llançades per alguna persona malintencionada podria fer moltíssim mal a qualsevol assistent o músic.
Per sort, com deia Bruque, “el heavy no és violència” i com a mínim aquest cronista no ha tingut notícia de cap succés, tot i que també hi havia la possibilitat que algú podria haver-se fet mal al turmell pisant un d’aquests pedrots. També cal assenyalar que l’il·luminació del recinte era molt deficient, sobretot a l’entrada, on un núvol de pols taronja ho cobria tot, i a la zona propera a l’escenari de la carpa.
Cal destacar també que el so del festival ha estat molt irregular i en alguns concerts inacceptable. L’exemple més notori va ser el d’Avantasia, caps de cartell del dijous, amb un so desastrós on predominava el baix i el bombo de la bateria, un so greu que ho feia tremolar tot, i als coristes gairebé ni se’ls escoltava en un grup que té com a principal atractiu la veu dels seus nombrosos cantants. Inexplicable que no s’arreglés això.
L’últim perill que hi havia al festival, i d’això no en té culpa l’organització, és que la marca de cervesa patrocinadora de l’esdeveniment era la Voll Damm. Una beguda alcohòlica de 7,2 graus que es podia demanar... Per litres! Segons un cambrer de la zona coberta: “fins a cinc gots de litre de Voll Damm he servit en una filera!”. És per sentir admiració primer i llàstima després per aquests consumidors que segurament van experimentar una ressaca inoblidable.
Una vegada mencionats els punts negatius, que s’han d’assenyalar perquè al cap i a la fi no ha estat de franc sinó uns 185 euros que es pagaven per entrar –sí, jo també he pagat l’entrada- i només faltaria que no hi hagués dret a queixar-se, toca parlar de la música, els concerts, que és el que s’ha vingut a veure aquí. Comença la crònica des d’un punt de vista més personal.
Dijous 30 de juny
El primer dia acostuma a ser el que més bonic em sembla perquè estic més fresc i ho visc tot amb més il·lusió. Després de fer el viatge etern pels budells de Barcelona des del Baix Llobregat a Santa Coloma de Gramenet quedo amb uns amics per dinar abans d’entrar al festival. Recordo que al costat de la sortida de l’estació de Can Zam hi ha un bar petit on fer un cafè o la primera cervesa. La meva sorpresa és que hi han instal·lat taulells metàl·lics i la cervesa de barril se serveix en got de plàstic de Coca Cola a 2,5 euros. Com si ja fos dins el festival. Arreveure “entrepreneurs”. Els amics tenen molta més vista que jo i estan instal·lats a la terrassa d’un bar ubicat a l’avinguda Catalunya -a la dreta-. Allà devorem unes torrades magnífiques.
Com ja havíem bescanviat el dimecres l’entrada per la polsera del festival al FNAC de plaça Catalunya de Barcelona entrem sense gaire cua al recinte del Barcelona Rock Fest. La primera sorpresa és l’aspecte a mig fer del festival. La gespa artificial omple la part dels escenaris, però a la resta del recinte està instal·lada a retalls. És molt fàcil ensopegar i caure a sobre de la beguda, això ens ajuda a l’elaboració de teories conspiranoiques al respecte. També noto l’absència de l’arc d’aigua que refresca el personal i el “Rosendo” inflable que acostuma a donar la benvinguda al personal.
Per sort el “biergarten” sí que està i, amb la calor que fa, agafem un refrigeri i ens asseiem a la zona “chill out” de la Motörtent. Allà estan fent proves els Motörhits, grup de versions de Motörhead, i asseguren que “tornarem a les cinc”. Però les cinc arriben i no tornen. Algú comenta que no han precisar el dia.
Poc abans de les sis de la tarda, resguardats del sol a l’escenari de la carpa –darrere de la construcció veiem apilats els rotllos de gespa artificial que no s’han instal·lat-, gaudim del xou de Myrath, un grup de heavy metal de Tunísia. El cantant va vestit com si fos un oracle, amb caputxa, i una escenografia inspirada en els palaus musulmans acompanya l’actuació. Al seu metall progressiu que mescla power metal amb sonoritats de l’Orient Mitjà també se l’ha d’afegir una gran teatralitat: van pujar a l’escenari un mag i una ballarina del ventre. El xou acaba amb el cantant Zaher Zorgati “levitant” a dos metres d’alçada sobre l’escenari en un gag escènic insòlit en concerts de heavy metal. Quins grans músics i quin gran xou! Sortim de la carpa entusiasmats.
A continuació, al voltant de les set de la tarda, sortim a l’exterior i ens dirigim a l’escenari Fest per veure a Jinjer. Els ucraïnesos, concretament de la zona de Donetsk, han aconseguit un permís especial del seu país per fer una gira de festivals per Europa. Entre el públic es veuen moltes banderes grogues i blaves, reben nombrosos aplaudiments entre cançons. La seva cantant, la impressionant Tatiana Shmailyuk, parla poc entre cançó i cançó, i només demana la pau entre Rússia i Ucraïna mentre la seva veu gutural ens eriça els cabells i la seva veu neta ens els acaricia.
Després de Jinjer he perdut a la companyia i em dirigeixo tot sol a veure el grup que més trempera em causa el primer dia, els teutons Accept. Si bé les dues primeres cançons, “Zombie Apocalypse” i “Overnight Sensation”, pateixen un so horrorós -obres de la nova formació sense el carismàtic cantant Udo Diskschneider-, quan comencen els clàssics el so s’ajusta perfectament i el públic comença a cantar les lletres del potentíssim “Restless and Wild” i els himnes del grup com “Midnight Mover”, “Princess of the Dawn”, “Fast as a Shark”, “Metal Heart”, “Balls to the Wall” o “I’m a rebel”. El públic també ha acceptat com a bona i digna d’estar entre els clàssics “Teutonic Terror” de la nova formació d’Accept amb Mike Tornillo com a cantant. Servidor no enten perquè Accept actuen a les 8 de la tarda i no a les 10 de la nit com a caps de cartell. Impressionants, tothom surt d’allà amb un somriure que no es pot amagar. Pur heavy metal per a tota la família amb les seves coreografies de guitarres, precisió clínica d’execució i un Wolf Hoffman pletòric.
De la resta de concerts no us puc explicar gaire cosa. No vaig presenciar les actuacions de Dropkick Murphys, tot i escoltar des de la llunyania el seu hit "I'm Shipping Up to Boston”, Celtica o Nightwish.
Em vaig reservar per Avantasia i va ser una mala idea. Com ja he comentat el so va ser lamentable i no vaig ser capaç d’aguantar tota l’actuació fins a les dues de la matinada. Vaig veure un voluntariós Ralph Sheppers amb Tobias Sammet, però poca cosa més. El so feia l’experiència de veure el concert absolutament insuportable.
A mi tampoc em sap greu que no actuessin Manowar, tanmateix sí la caiguda dels Insomnium i l’ajornament dels Bullet. Em vaig estimar tornar-me a casa amb el bus llançadora fins plaça Catalunya de Barcelona i allà agafant un altra nit bus. Vaig arribar a casa a les tantes totalment destrossat i preguntant-me perquè nosaltres duem mascaretes al transport públic i els estrangers no.
Divendres 1 de juliol
El dissabte em costa llevar-me, vaig pels quaranta-tants i estic massa gras, mala combinació pel fester. Avui serà el dia més intens per mi i, tot i això, em perdo els Evil Invaders, un grup de thrash que tenia moltes ganes de veure. Quan arribo al recinte tot comencen Orange Goblin, un quartet bestial format pel cantant Ben Ward, que no para d’alçar els punys i demanar pogo, el guitarrista Joe Hoare, el baterista Chris Turner i el baixista Harry Armstrong. El grup sembla la banda sonora perfecta per la calor de les sis de la tarda i els núvols de pols que es fiquen pel nas i causen que els mocs es colorin de negre. Un so desèrtic característic del stoner i el sludge, el que hauríem d’escoltar quan mirem Mad Max. Una maquinària lenta i psicotròpica però aniquiladora. Els concerts a la carpa de moment molt bé.
El canvi de registre amb Crisix a l’escenari Fest és notable. El grup de la rodalia d’Igualada interpreten les seves cançons a una velocitat despietada i en comptes d’exigir un pogo demanen a la gent que no es faci mal i s’ajudin uns als altres. Al costat, a l’escenari Rock veiem amb sorpresa un ànec groc de dimensions colossals, és l’escenografia d’Alestorm. Perquè després diguin que els heavies no tenen sentit de l’humor.
A les vuit de la tarda torno a la carpa per veure els Bloodbath, supergrup de death metal old school. La seva formació la componen Nick Holmes (Paradise Lost), Anders Nyström (Katatonia), Jonas Renkse (Katatonia) i, en teoria, el baterista Martin Axenrot (Opeth). Dic en teoria perquè el baterista que es va presentar sobre l’escenari no era l’Axenrot, sinó Waltteri Väyrynen –em diuen per l’auricular-, baterista de Paradise Lost. El grup no ha fet cap comunicat al respecte, el que se sap al respecte és que Axenrot ha obert un restaurant durant la pandèmia.
Presenten un nou disc anomenat “Survival of the sickest”, que sortirà a la venda el pròxim setembre, amb el single “Zombie Inferno. Tot i ser un grup de death metal no són gaire ràpids, això és perquè fan un death molt influenciat pel doom, de la manera old school de finals dels ’80. Sobre l’escenari hi ha grans músics, però la música és “simple” pel que és el death metal.
Holmes va despatxar bons sons guturals i inclús va fer dues puntades de peu a l’aire d’emoció. Qui l’hagi vist amb Paradise Lost sap que no és precisament el cantant més expressiu que hom pugui veure. El públic va reaccionar eufòric al concert i va haver-hi pogo entre un núvol de pols mentre sonaven cançons com “Breeding Death”, “Cancer of the Soul” o “Eaten”. En definitiva, els amants del death metal d’aquesta època s’ho van passar molt bé i això és el més important.
A continuació arriba el moment de començar a veure concerts en format gran. A l’escenari Rock es troba el mític Alice Cooper, mestre del shock rock, amb tota la seva parafernàlia d’assassinats i caps tallats mentre les seves cançons han envellit amb un halo de rock adolescent molt fresc. És curiós veure aquest home amb 74 anys cantant “School’s Out”, “Poison”, “Feed My Frankestein”, “Hey Stoopid” o “I’m Eighteen” que avui en dia sonen tan inofensives, gairebé innocents.
A l’escenari del costat es prepara un dels moments més esperats per molts dels assistents, inclòs jo, el concert de Mercyful Fate. El grup primigeni de King Diamond va actuar per última vegada el 1999 a Barcelona amb els Hard Boiled del desaparegut Lemmy, nom d’un metalhead molt conegut a Barcelona que ens va deixar l’any passat, com a grup convidat.
Passades les 11 de la nit va aparèixer sobre l’escenari el misteriòs King Diamond acompanyat del guitarrista original Hank Shermann, el baterista Bjarne Holm, el guitarrista Mike Wead i el baixista Joey Vera. La seva cara pintada és gairebé tan icònica com les dels Kiss i això li va ocasionar problemes en el passat amb Gene Simmons, tot i que ell assegura que les seves influències pel maquillatge provenen de l’Alice Cooper i el Peter Gabriel. De l’escenografia destaca una enorme creu invertida i un altar satànic amb el cap d’un carner dins d’un pentagrama. I és que el satanisme està molt present en la simbologia que envolta l’obra de Diamond. Dels canvis de vestuari cal destacar la corona amb un anticrist, la màscara d’un cap de carner que incrementava, més si és possible amb un suport de micro que són dos ossos encreuats, la seva aparença demoníaca.
El “set list” va estar dedicat als dos primers discos de Mercyful Fate: “Melissa” i “Don’t Break the Oath”, excepte una cançó nova anomenada “The Jackal of Salzburg” https://www.youtube.com/watch?v=gFCMSq5WgRo d’una durada de nou minuts. Grans obres de heavy metal dels anys vuitanta que també van tenir un gran impacte en l’escena extrema del black metal per temàtica i estètica, no per la veu característica en falset de Diamond. Van sonar les cançons “The Oath”, “A Corpse Without Soul”, “Black Funeral”, “A Dangerous Meeting”, “Melissa”, “Doomed by the Living Dead”, “Curse of the Pharaohs”, “Evil”, “Come to the Sabbath” i el bis “Satan's Fall”. Històries de terror que King Diamond va fer servir com a idea posteriorment pels seus àlbums conceptuals sota el nom de King Diamond i una formació de músics diferents de la de Mercyful Fate.
El públic del Barcelona Rock Fest no ha deixat de banda l’oportunitat de veure aquest grup mític tan difícil de veure en directe. L’explanada s’omple de gom a gom, no és rar veure persones que imiten el maquillatge facial de Diamond, inclús el seu barret del tipus anglès del segle XIX.
Després de tanta imatgeria satànica els Blind Guardian van semblar la cosa més innocent del món, però un moment... Falta un guitarrista! Efectivament Marcus Siepen s’ha contagiat de la Covid i el grup, abans de cancel·lar, ha fet el seu concert amb només un guitarrista i evidentment el so del grup s’empobreix. Això sí, en comptes d’actuar una hora com estava programat, els alemanys han tocat durant una hora i vint minuts. Han sonat els seus grans èxits, molts dels quals són del “Somewhere Far Beyond” que justament acaba de fer 30 anys.
Comprovo que hi ha altres mancances al festival respecte a altres anys com per exemple les grades on es podia asseure i els llocs per menjar són més escassos. Sempre m’ha agradat fer un entrepà a la braseria argentina, però aquest any ha estat impossible, sempre hi havia una cua enorme per demanar. En canvi, he fet una bona descoberta, un trio d’avis fent entrepans excel·lents de pernil de Salamanca.
Abans de marxar em miro de lluny una estona a Ross The Boss que s’encarrega d’alimentar les ganes dels seguidors de Manowar –va ser un dels fundadors- amb un llistat de cançons dedicat a ells amb un començament tan èpic com “Blood of the Kings”. També van sonar “The Oath”, “Sign of the Hammer”, “Thor (The Powerhead)”, “Dark Avenger”, “Wheels of Fire”, “Fighting the World”, “Hail and Kill”... Manowar hits non stop. De tornada cap a casa.
Dissabte 2 de juliol
Últim dia del Barcelona Rock Fest i en part m’alegro perquè el meu estat de forma “festivalera” és el pitjor possible. Trec el fetge per la boca. No em queda una altra que dosificar les meves forces i decideixo reservar-me pel trio Megadeth, Judas Priest i Kiss. Hauria volgut veure un altre cop a Blues Pills, Doro, Phil Campbell o per primera vegada a The New Roses, però és impossible, estic fet caldo. Em diuen que l’organització ha informat del concert de Diamond Head, creadors del mític “Am I Evil?” que va versionar Metallica, només 50 minuts abans de la seva actuació a les 2 de la tarda. Quin desastre.
Quan arribo al recinte de Can Zam veig que hi han instal·lat el “Rosendo inflable” i el grup de thrash Angelus Apatrida està a la meitat del seu “set”. El seu estil i forma de portar el concert em recorda al d’ahir de Crisix, penso que segur que són amics. El concert acaba amb aquell moment en el qual el públic es divideix en dos i es llencen uns contra els altres, com si fos una batalla de l’edat mitjana. La veritat és que és un moment impressionant per veure des de lluny.
Aconsegueixo aproximar-me bastant a l’escenari de Megadeth per la dreta i gaudeixo d’una bona visió del concert. Dave Mustaine comença molt fort amb “Hangar 18”. Se li nota que es troba bé i la veu ha millorat bastant respecte a altres ocasions on sonava com un ànec, tot i que tampoc és que sigui Pavarotti. No obstant això, l’ímpetu del concert baixa amb “Dread and the Fugitive Mind” i “Angry Again”. I en molt poc temps el nom d’enfadat de nou semblarà gairebé profètic.
El ritme del concert s’accelera un altre cop amb una magnífica “Sweating Bullets”, però torna a caure amb “Dystopia” i “Trust”. I ara bé el moment del qual s’ha parlat bastant. En aquest moment s’escolta com es fan les proves de so de guitarra a l’escenari del costat que ocuparà Judas Priest. No una vegada, sinó dues. Es tracta d’una falta de respecte tremenda a l’artista que en aquell moment està actuant i que això ho faci el cos tècnic de Judas Priest, que no facin les proves amb auriculars és molt estrany, és a dir, quan s’actua en un escenari, es munta l’escenari del costat però, fer les proves de so de guitarra just abans del concert de Judas Priest i a més sense auriculars? I justament quan Megadeth està actuant? Això és raríssim que passi per casualitat. Mustaine i la seva llegendària mala llet no van trigar en accelerar-se a la màxima velocitat i va beneir en arameu al tècnic de so un seguit d’insults que us estalviaré.
Us interessa la meva teoria del que ha passat? Sí, oi? Doncs resulta que Dave Mustaine va criticar fa pocs dies els grups que fan servir disparadors i parts gravades que podrien fer servir en directe. Sense citar-los directament va assenyalar un grup –Kiss- que va actuar a Bèlgica, en el qual es veu com Paul Stanley, cantant, s’allunya del micro, però la veu continua sonant igual. Els seguidors es van adonar d’aquesta estranya circumstància.
Bé, Mustaine va qualificar aquest grup de “ganduls”, i resulta que el grup és Kiss i eren els que encapçalaven aquesta nit el Barcelona Rock Fest. Què té a veure Judas Priest amb tot això? En principi diríem que res, però al següent dia Rob Halford va publicar una foto a les seves xarxes socials amb Paul Stanley. Podria ser que Judas Priest han actuat com a venjadors del greuge a Kiss fent perdre els nervis a Mustaine?
El concert de Megadeth va continuar amb una descàrrega brutal de clàssics. Ara sí que estava emprenyat Mustaine i tindriem thrash a dojo: “Symphony of Destruction”, “Peace Sells”, “Mechanix” i “Holy Wars... The Punishment Due”. Tot i la seva mala llet, en Mustaine està millor que mai i vam assistir a un grandíssim concert. Grans Megadeth!
Aprofitant la bona posició per Megadeth no em costa anar cap a la dreta i aconseguir la millor posició amb què he vist mai a Judas Priest (unes 8 vegades). El concert comença amb la gegantina “creu” de Judas Priest erigint-se sobre l’escenari amb un suau moviment del terra cap al sostre.
El concert va de menys a més envoltat d’una escenografia que simulava l’interior d’una planta metal·lúrgica anglesa, de Birmingham concretament. Comencen amb “One Shot at Glory” i “Lightning Strike” i fins aquí arriben els experiments. A continuació donen pas a cançons més populars, els clàssics que tothom vol escoltar i amb les quals el públic es deixa la veu: “You've Got Another Thing Comin”, en la qual el cantant Halford no parava d’assenyalar al nou guitarrista Richie Faulkner com a nou valor del grup substituint el 2011 a K.K. Downing -11 anys en una banda de més de 50 no són res-; la canyera “Freewheel Burning”, la ballaruga de “Turbo Lover”, “Hell Patrol” o la cridanera “Victim of Changes”. Halford fa el que pot amb la seva veu –i edat- i gràcies a un bon “delay” totes les cançons sonen dignes.
Després d’aquest tour de force és moment de donar-li una mica de descans a la veu amb les dues clàssiques versions del grup: “The Green Manalishi (With the Two Prong Crown)”, de Fleetwood Mac, i “Diamonds & Rust” de Joan Baez. Em sorprèn sempre el lloc tan secundari que pren el baixista Ian Hill a l’escenari, pràcticament sembla un músic de sessió tot i ser l’únic membre fundador de Judas Priest que queda al grup. En canvi, el guitarrista Andy Sneap, membre només de gira, agafa un paper molt més destacat que el seu sobre l’escenari.
Durant aquesta gira se celebra el 50è aniversari de Judas Priest. En realitat ara tenen 52 anys perquè estava programada pel 2020 i la Covid va obligar a ajornar-la. En qualsevol cas aquest era el moment d’una de les seves cançons més conegudes dels Judas, el “Painkiller” que van interpretar magníficament amb els seus característics duels de guitarres, oferint la vacuna que el públic necessitava. Llàstima dels problemes tècnics de les pantalles gegants que van amargar el concert a les persones que es trobaven més lluny de l’escenari.
Els bisos amb Judas Priest són llargs i espectaculars. Van començar amb la introducció per excel·lència del grup, “The Hellion”, seguida del hit “Electric Eye” amb un cor que tothom coneix i sembla una profecia de les xarxes socials del 1982:
Up here in space
I'm looking down on you
My lasers trace
Everything you do
You think you've private lives
Think nothing of the kind
There is no true escape
I'm watching all the time
I'm made of metal
My circuits gleam
I am perpetual
I keep the country clean
I'm elected, electric spy
I'm protected electric eye
I arriba un dels moments més icònics dels concerts de Judas Priest, Rob Halford entrant a l’escenari a sobre d’una Harley per cantar “Hell Bent for Leather”. Ja no pica amb el fuet a terra mentre canta, però no ho fa gens malament.
Podria l’emoció del concert arribar encara més alt, més lluny? I tant, ara arriba probablement el moment més sentimental de tot el festival. Sneap marxa de l’escenari i entra el grandíssim Glenn Tipton amb ulleres de sol i gorra per atacar “Metal Gods”. Per qui no ho sàpiga, Tipton pateix Parkinson, diagnosticat des del 2008. És una malaltia especialment cruel per un guitarrista. No obstant això, es nega a què un guitarrista el cobreixi i toca la guitarra en les cançons de Judas Priest menys complexes. Va continuar per interpretar “Breaking the Law” i la definitiva “Living After Midnight” mentre el públic l’aclamava i cridava “Tipton, Tipton”. Un moment emocionant de veritat.
Ara sí que arribo a la part final del Barcelona Rock Fest, és el moment de “Barcelona, you want the best, you got the best, the hottest band in the world, Kiss”, explosions de petards i “Detroit Rock City”. Un espectacle infal·lible de rock, maquillatge, flames, confeti i focs d’artifici que sempre enlluernen al públic. Són el grup de rock per excel·lència i estan fent la seva gira de comiat, una gira que diria va començar a principis dels anys ’90.
Kiss són un espectacle americà, per tota la família tot i les seves lletres picants. Tothom sap el que passarà i només es fan alguns canvis escenogràfics mínims. El públic vol veure a Gene Simmons vomitant sang, a Paul Stanley volant en una tirolina, a Eric Singer enlairar-se amb la seva bateria i a Tommy Thayer disparar coets amb la seva guitarra.
El seu “set list” va ser un combinat dels seus èxits coneguts per tothom: “Shout It Out Loud”, “Deuce”, “War Machine”, “Heaven's on Fire”, “I Love It Loud” (cantada per Simmons i moment en el llança flamaradas per la boca), “Say Yeah”, “Cold Gin”, “Lick It Up”, “Calling Dr. Love”, “Tears Are Falling”, “Psycho Circus”, “100,000 Years”, “God of Thunder”, “Love Gun” (moment en el qual Paul marxa en tirolina des de l’escenari principal a sobre de la torre de la taula de mescles), “I Was Made for Lovin' You” (també la canta a sobre de la torre), “Black Diamond”. Els bisos van ser “Beth”, “Do You Love Me” (ruixada de pilotes de goma sobre el públic) i l’imprescindible “Rock and Roll All Nite” (explossió de confeti) que corona el Barcelona Rock Fest i fa oblidar les mancances de la ubicació.
Gràcies, Kiss! Però jo crec que ens tornarem a veure! Barcelona Rock Fest espero que ens tornem a veure en millors condicions el 2023! No, no em vaig quedar a veure Obús que substituïen Medina Azahara que havien de substituir Saxon.