Català · Español · English · Français · 汉语
Busca concerts per dia
AgendaConcerts.Cat. Concerts i festivals musicals de tot el món · Facebook · Twitter | X · Instagram · Threads
Midnight i Night Demon, a Barcelona: La nit dels portals interdimensionals
Fotografies del dia 2022-06-23
Midnight, actuant a la Sala Bóveda de Barcelona
Midnight, actuant a la Sala Bóveda de Barcelona
Midnight, actuant a la Sala Bóveda de Barcelona
Midnight, actuant a la Sala Bóveda de Barcelona
Midnight, actuant a la Sala Bóveda de Barcelona
No hi ha nit per obscura que sigui que no desaparegui amb l’albada. Tampoc no hi ha dia per brillant que sigui que no acabi amb fosca nit. Això és el que pensava quan a les sis de la tarda, diada de la revetlla de Sant Joan, feia camí cap al tren. La nit més curta i màgica de l’any m’esperava, però fins llavors cosia un camí d’ombres pels carrers de la ciutat, arrecerant-me del Sol com si fos una criatura de les tenebres.
Aquesta és una data assenyalada pels amants de l’ocultisme. El solstici d’estiu s’ha celebrat des de la Prehistòria i, amb el pas dels mil·lennis, aquesta nit s’ha farcit de llegendes que duren fins avui en dia tot i els empenys dels cristians per esborrar el seu origen pagà. Una d’elles assegura que a partir de mitjanit s’obren portals a regnes sobrenaturals i, aprofitant que la porta està oberta, caminen follets i dimonis per la nostra terra mortal.
Digueu-me: és possible una data més encertada per gaudir dels concerts de Midnight i Night Demon? És clar que no! Però no tan de pressa! Fins al començament de l’espectacle encara em queda un camí i un temps per cobrir.
Una vegada arribat a l’estació em col·loco la mascareta, únic lloc en el qual encara és obligatori posar-se-la, i feliçment només espero un parell de minuts a l’ombra del para-sol de l’andana fins que arriba el carrilet. Dins del tren veig que la major part dels passatgers porten la mascareta baixada fins a la barbeta. Pot semblar absurd, però a la gent li fa més por una multa que una pandèmia de dos anys i escaig.
Dels auriculars que m’acabo de col·locar a les oïdes esclata un torrent de blasfèmia demoníaca. El títol del disc no pot ser més perfecte per aquesta nit, típica dels aquelarres, “Let There Be Witchery”. És l’última obra de Midnight, projecte unipersonal de l’ohioà Athenar. Ell ho fa tot: composició i gravació de cada instrument. Només en els directes es deixa acompanyar per altres dos individus amb els quals forma un trio sobre l’escenari.
Aquest és el cinquè àlbum d’estudi del “grup”, però en la seva extensa discografia que comença l’any 2003 abunden sobretot els discs compartits (splits) amb altres grups amics. La primera de les coses que ve a la ment del profà quan escolta aquest grup és Motörhead, la segona probablement és Venom i, si hi ha una tercera, serà Hellhammer. El rock i el punk més greixosos i bastards units en una solució d’una enorme densitat però també una alta volatilitat.
Velocitat i mala llet combinades com un gec d’hòsties contínues. Primer et colpeja el revés i després el revers en un bucle de més de mitja hora que sona més dels vuitanta que “Stranger Things”. Una música que tot i transmetre una brutalitat barbàrica, cops que volen esclafar, no matar amb precisió quirúrgica, també té himnes triomfals de l’estil del Heavy Metal per aixecar el puny com a símbol de victòria mentre amb l’altra es sosté el crani de l’enemic vençut. És ideal pels directes suorosos en una sala petita plena a vessar.
Però calma que ja he arribat en metro a Marina després de fer transbordament a plaça Espanya. Fa més de dos anys que no visito aquest indret i veig, gairebé en xoc, com ha canviat el barri. Aquesta era la rock city de Barcelona i d’això avui en dia pràcticament no en queda res. En realitat no és només que hagin desaparegut la majoria de locals de Marina, és que pràcticament el mateix barri del Poblenou ha desaparegut. Les antigues naus dedicades al transport, després reconvertides en discoteques i sales de concerts, han estat demolides i substituïdes per grans edificis d’oficines per a empreses tecnològiques. Ja no estan ni el Q3, el Coyote, el Crusader, la sala Rocksound, el Pepe’s ha estat substituït per un bar pop... Encara es manté en peu de miracle el mític BB+.
En fi, es tracta d’un exemple de gentrificació de llibre i això es nota també en la gent que em creuo. No fa tant que el normal era trobar-se grups de heavies de camí a algun bar o concert. Ara, en canvi, em sorprèn que caminant de Marina a la Sala Bóveda només s’escolta l’anglès dels grups de turistes. Recalco el “només”.
I no, el meu estranyament no acaba aquí. Com encara és d’hora per entrar a la sala decideixo fer una birra en un bar dels voltants del l’antic Mephisto. Nova sorpresa desagradable... Trobo que les taules de les terrasses estan totes parades a les set de la tarda. Dins dels locals no hi ha tamborets al costat de la barra. La consigna és clara: o sopes a les set o fora. A “guiriworld” no ens volen. Pensava que finalment havia trobat lloc en la terrassa d’un bar xinès, però el propietari estava més pendent de xerrar amb una senyora que no pas pel servei. Després d’un temps notable sense atenció tot i fer senyals que ell ha vist, marxo a fer un volt sense consumir.
Finalment, trobo una botiga de queviures i vés per on tenien Voll Damm a la nevera. Així que per 90 cèntims em compro una llauna i m’assec al banc de la parada de l’autobús que està al costat de la sala. Em sento totalment aliè a aquell barri que visitava cada cap de setmana fa vint anys. Progrés i modernització li diuen, jo sento llàstima i fàstic. Començo a pensar que estic a la part infernal del portal màgic.
No obstant això, el paisanatge que s’apropa a la sala em crida tant l’atenció que esborra els meus pensaments ombrívols. Veig joves amb els cabells llargs, arrissats, serrell i bigotis. Hi ha un en especial que em crida molt l’atenció, pel seu estilisme sembla un heavy de l’any ’82, a la Barcelona turística del 2022. Segurament els Midnight han obert un d’aquests portals interdimensionals per portar un públic d’acord amb la seva proposta musical, amb aquest nom han de tenir poder per obrir-lo quan vulguin. Fantàstic! Joves que em recorden els cromos de jugadors de futbol dels setanta. Aquesta és la Barcelona macarra que m’agrada.
Doncs ara sí, entro a la Sala Bóveda després de mostrar la meva entrada –sí, no vaig de franc, he pagat com gairebé tothom els 24 euros de l’entrada- i veig que està reformada. Ja no està la llum amb forma de pentacle del Mephisto ni la parafernàlia sadomasoquista. Llàstima perquè era la quintaessència d’un garito heavy.
La música comença amb els californians Night Demon a les 20.30h. Recordo haver-los vist a Razzmatazz com a grup convidat de Ghost. No ha canviat res. Bé, una cosa sí, el so del grup és horrible en comparació amb el d’aquell concert. Fa mal. Em poso els taps i el so millora, però no del tot, l’embroll sonor és massa gran. No serà fins més avançat el seu “set” que el so millori notablement.
Són un grup que segueix fil per randa l’estil de la New Wave of British Heavy Metal de principis dels anys vuitanta. Heavy Metal Old School de la soca “revival” capitanejats pel cantant i baixista Jarvis Leatherby. Tot i que són ideals pel seu estil per girar amb Midnight, la resposta del públic no és engrescadora. La sala, cap a les 9 de la nit, encara està mig plena i els presents no acaben de deixar-se anar. No té per què ser culpa del grup, la vida de l’artista convidat és dura, ha d’enfrontar-se al públic fred que en la seva major part no ha vingut a veure’ls a ells. També és cert que la presentació d’un disc recopilatori com ‘Year of the Demon’ no generi la mateixa expectació que un disc d’estudi. Més encara si l’últim és ‘Darkness Remains’ del ja llunyà 2017.
Però el que vull deixar clar és que Night Demon fan un xou perfecte malgrat el so i l’apatia de la gent. Amb les seves lletres ocultistes, són un grup perfecte per aquesta nit. Les cançons tenen grans melodies, els solos de guitarra ràpids i pertinents d’Armand Anthony, cors memorables, una execució enèrgica i dinàmica, una rítmica perfecte del bateria Dusty Squires, una veu principal notable... El punt àlgid de la seva actuació és quan sona la cançó “The Chalice”, quan apareix en escena un personatge vestit de la Mort –de nom Mr N Demon- que ofereix un calze als presents. Potser no és el paio del merchandising disfressat sinó una altra criatura interdimensional. No ho descarteu. Altres moments memorables són la seva versió de l’Overkill’ de Motörhead, “Vysteria” o el bis amb “Darkness Remains” i “Night Demon”.
No és fins a finals de la seva actuació quan el públic, potser famolenc de més canya, comença a moure’s i aixecar els punys de forma generalitzada. Res de mosh pits durant els 45 minuts d’actuació.
El canvi d’escenari amb Midnight és ràpid i la gent que abandona la sala per fumar o cercar birra més barata que a la sala no triga molt a tornar. I ara sí, amics i amigues, comença l’aquelarre del Solstici d’estiu de veritat.
Apareixen sobre les taules dos personatges emmascarats, Athenor –baix i cantant- i el guitarrista, i un baterista sense màscara. En aquests moments de pandèmia de la Covid-19 cal recalcar que quan dic emmascarat no em refereixo a una mascareta sinó que tota la seva cara està tapada, fins i tot els ulls i el front. No entenc com poden respirar. O potser el què passa és que no respiren. Potser en realitat no hi ha ningú darrere la màscara. Oh, sí, amics i amigues, crideu amb mi! Criatura interdimensional!
Els emmascarats de Midnight comencen el concert saltant i movent-se d’una banda a l’altra de l’escenari. També caminen per la barra de la Bóveda. El so és brutal, absolutament eixordador però perfecte, cruixent com un oceà de crispis i no puc reprimir-me, em compro una birra gran per mi sol. El pogo no triga a rodolar i veig des del darrere de la sala com els caps dels protagonistes apareixen i desapareixen com una olla de cigrons bullint. Jo, per la meva banda, em trec la goma dels cabells i començo amb el headbanging amb el got gros a la mà, al més pur estil heavy. L’eufòria va augmentant en mi i no trigo gaire a acabar la beguda i, sense pensar gaire -a pendre pel cul- em fico al pogo.
De la mateixa manera que les bruixes donen voltes a una foguera fins a enlairar-se, els heavys donem voltes sobre un punt gravitatori imaginari: ens empenyem, riem molt i quan caiem al terra relliscadís ens aixequen la resta de companys de forma gairebé instantània. Volem de forma espiritual donant voltes mentre sóna la música, tal com s’ha fet des de la Prehistòria, abans i tot de saber que era un solstici. Desfermem un ritus atàvic i això ens fa sentir molt bé.
Dins el cercle hi ha nois i noies, alguns no tan joves i, fins i tot, el bateria es va llançar de l’escenari i va faltar poc perquè besés el terra, però el vam subjectar a temps. I sí, potser és un tòpic, però el contacte físic ni que sigui a empentes entre nosaltres segurament causa un alliberament de tensions extraordinari. Després d’aquests maleïts anys de pandèmia jo t’empenyo, tu m’empenyes, em vesses la cervesa a sobre, caus a terra, et recollim i reiem tots plegats. Pensareu que estava totalment pet i admeto que segurament la meva percepció estava alterada, però ni remotament portava una de bona. Era alguna cosa a l’ambient, autèntica felicitat compartida.
Dins el pogo, el meu marc temporal va desaparèixer segurament perquè vaig entrar en un portal interdimensional així que no us puc dir quan va durar el concert. Per mi va ser un sospir, però vaig tenir temps per trobar en els tres emmascarats a ens amigables tot i la mala llet que transmet la seva música.
Estareu pensant: Sí, d’acord, molt bé tot això, però els Midnight, què? Doncs van estar genials, a part de saltar des dels amplificadors van tocar a una velocitat que era impossible no moure el cap amb cançons com “Szex Witchery”, “Evil Like a Knife”, “Fucking Speed and Darkness”, “Rebirth by Blasphemy”, “Black Rock’n’Roll” o “You Can’t Stop Steel” mentre el públic gaudia de l’espectacle.
Quan acaba el concert, el grup convida a la gent a pujar a l’escenari per llençar-se i un dels que puja comença a cridar, a cridar de forma contínua, com si l’haguessin pitjat un botó imaginari pel qual marxen totes les Angoixes. El vaig trobar després amb un somriure de mitja síndria, segurament jo també portava un somriure semblant.
No us perdeu els Midnight si teniu ocasió de veure’ls i compte amb els forats interdimensionals perquè en comptes d’un concert memorable podeu acabar a l’infern, com per exemple un restaurant on només us vulguin per sopar i que no us deixin prendre una cervesa!