Català · Español · English · Français · 汉语
Busca concerts per dia
AgendaConcerts.Cat. Concerts i festivals musicals de tot el món · Facebook · Twitter | X · Instagram · Threads
Tempesta de Jazz
Fotografies del dia 2022-08-05
The Wayne Escoffery Quartet, actuant al Jamboree de Barcelona.
The Wayne Escoffery Quartet, actuant al Jamboree de Barcelona.
The Wayne Escoffery Quartet, actuant al Jamboree de Barcelona.
Tot i que l’evidència es troba sobre els nostres caps, molts em miren estranyats i divertits per portar un paraigües a la mà. Potser passa que després de tres onades de calor i una terrible sequera ja no s’acorden de per què serveix aquest artefacte. És normal, fins i tot jo no me’n recordo que el paraigüa que he agafat té el mànec trencat i si l’obres amb massa força et quedes amb el mànec de fusta a la mà. Però és real, arriba la tempesta a Barcelona mentre sóc de camí al Jamboree per veure The Wayne Escoffery Quartet tot i que ara mateix em miro amb més interès que aquest vespre de divendres 5 d’agost s’està acumulant al cel un grapat de núvols d’una foscor pertorbadora.
Els llampecs li donen un aspecte irreal als carrers estrets del nucli antic de Sant Boi, però els trons desperten el meu costat més pessimista i em fan pensar si no caurà un justament quan passo per sota el campanar de Sant Baldiri. La plaça que presideix la parròquia té unes vistes privilegiades al pla del delta del Llobregat i és aquí quan m’adono que la tempesta finalment ha esclatat. Gotes d’aigua cauen a terra deixant una taca de la mida d’una pilota de golf i el vent se’n riu de mi intentant arrencar-me el paraigües de les mans: una al mànec trencat i una altra al bastó. Si no fos perquè tothom fuig a la carrera, ara si tindrien motius per riure-se’n de mi.
Per sort sóc molt a prop de l’estació i arribo en cinc minuts. Només m’he mullat una mica els peus. Doblo la meva sort quan pujo a l’andada i justament arriba el carrilet que me’n durà a plaça Espanya. Veig durant el camí que a les andanes hi ha molta gent, però no tothom puja. Simplement, han entrat a l’estació per refugiar-se del temporal d’aigua i vent.
La meva idea era agafar després la Linia Verda i baixar-me a Liceu, l’estació més propera a la plaça Reial. Per a la meva sorpresa veig que han tancat el tram de via que va de Paral·lel a Liceu. Hauré de caminar. Em mullaré finalment? Doncs no pas, la pluja ja ha creuat Barcelona i els cambrers s’afanen a netejar les fulles dels arbres que han caigut sobre les taules de les terrasses. Els turistes omplen els carrers amb el seu caminar despistat i xulesc mentre creuen el Xino i jo em creuo amb joves que em miren als ulls de forma insistent. Dubto que sigui pel paraigües.
Arribo sa i estalvi a la plaça Reial i m’endinso en el Jamboree una vegada he mostrat la meva entrada. Sembla una cova, però la temperatura és fresca i agradable. El concert s’inicia poc després de les set de la tarda amb el lluïment dels músics sobre el petit escenari. El talent de Wayne Escoffery (saxo), David Kikoski (piano), Josh Ginsburg (contrabaix) i de Sebastiaan De Krom (bateria) és un escàndol, però m’impressiona especialment la passió de Kikoski. La seva cara transmet amb un somriure de boca oberta a un pam del teclat que gaudeix cada punyetera nota com si fos l’última que faria sonar en la seva vida, tot un llegat d’amor per la música. És un grandíssim plaer veure com algú acaricia el piano amb aquesta alegria i elegància mentre interpreta uns solos al·lucinants.
Podria ser que aquesta alegria es degui al fet que no acostumen a actuar en viu tot l’any perquè són mestres de música a universitats nord-americanes? Segons explica Escoffery, aprofiten l’estiu per viatjar i fer algun concert de tant en tant. Amb el seu saxo a la mà ens confessa que ha estat moltes vegades a Espanya i Portugal fruint del clima i el menjar, però feia molt de temps que no actuava a Barcelona i ens assegura al final del concert, encantat per la resposta del públic que omple la cava, que no tornarà a passar.
Escoffery presenta el seu primer tema anomenat ‘Sincerely Yours’ del qual diu que té una clara inspiració en Coltrane. No cal que ho juri, en un moment donat es pot escoltar com el saxo “canta”:
Since-ce-e-re-e-ly-yours
Since-ce-e-re-e-ly-yours
Since-ce-e-re-e-ly-yours
Since-ce-e-re-e-ly-yours
Qualsevol que hagi escoltat el conegut ‘A Love Supreme’ de Coltrane pot seguir la lletra de la cançó mitjançant el saxo del mític músic. Per la seva banda, Escoffery mostra amb gran energia la seva mestria amb el saxo alt, però Kikoski no es queda enrere i també fraseja “Since-ce-e-re-e-ly-yours” per continuar amb els seus solos vibrants, ràpids, sorprenents i lluminosos com els llampecs que il·luminen el vespre a la plaça Reial.
A continuació, Escoffery explica que va formar part de la Mingus Big Band –amb ella va guanyar un Grammy-, grup dedicat a l’obra del genial contrabaixista i pianista, i que té bona relació amb la família del desaparegut músic, especialment la seva vídua. Si l’obra de Charles Mingus es reconeguda per la seva intensitat, Escoffery vol donar a conèixer altres facetes de Mingus com les cançons d’amor. A més, recalca que el 2022 se celebra el centenari del seu naixement. Interpretarà ‘Eclipse’, relaxant les seves interpretacions musculars, després de recitar la seva lletra:
Eclipse..When the moon meets the sun
Eclipse... two bodies become as one
People go around and look up and frown
For its a sight thats seldom seen
Some look through smoked glasses
Hiding their eyes
Others think its tragic
Staring at dark midnight
But the sun doesn't care
And the moon has no fear
for Destiny is making her choice
Eclipse
The moon has met the sun
Eclipse
two bodies become as one
But the sun doesn't care
And the moon has no fear
for Destiny is making her choice
Eclipse..When the moon meets the sun
Eclipse... two bodies become as one
People go around and look up and frown
For its a sight thats seldom seen
Some look through smoked glasses
Hiding their eyes
Others think its tragic
Staring at dark midnight
But the sun doesn't care
And the moon has no fear
for Destiny is making her choice
Eclipse
The moon has met the sun
Eclipse
two bodies become as one
But the sun doesn't care
And the moon has no fear
for Destiny is making her choice
Tot i que la música és extasiant, en aquest moment s'imposa la terrenalitat. La sala està dividida en dues zones de seients per un passadís. Jo estic al costat dret on hi ha també un passadís al costat de la paret. De sobte apareix gent amb tamborets baixos i s’asseuen molt aprop de mi. No em molesta, però per 20 euros que val l’entrada crec que haurien de tenir una millor visibilitat. Em pregunto qui serà la persona que apareix darrera dels tamborets, guien un senyor amb els cabells blancs que m’és molt familiar, el deixen allà a sobre d’un tamboret alt amb una beguda a la mà. Ah! És el gran pianista Ignasi Terraza! No s’ha volgut perdre tampoc el concert. Per ell les condicions de visibilitat són indiferents i suposo que per això el seu guia, un home bastant gruixut, es posa davant seu.
Aquest guia està molt animat i no para de ballar al costat meu. Sóc una mena de centre gravitatori del públic. El meu ull dret veu com la seva panxa ve i marxa com si fos una onada. Sé que no em donarà un cop, però em desconcentra. D’una banda, m’alegra que la gent visqui la música amb la màxima intensitat, però de l’altra em pertorba. Haig de posar la mà dreta sobre la cara per no veure el balanceig. De sobte sento una pudor fortíssima, algú ha deixat anar una flatulència que segurament portava estona covant als intestins. L’ectoplasma va trigar una estona a dissipar-se, va donar temps a batejar-lo. Perquè veieu que als concerts de Jazz també passen coses.
Escoffery publicarà disc el pròxim novembre, mentrestant interpreta en directe les noves cançons. Una d’elles em va semblar que es diu “Treasure island” o alguna cosa semblant. Ens va explicar humilment que durant la pandèmia de la Covid-19 va poder viure en una mansió de Florida perquè un amic seu li va deixar durant un temps, estava en una illa anomenada igual. Una cançó que enllaça amb una altra sense interrupció en la part més emocionant de tot el concert. El públic aplaudeix fortament i el quartet ho agraeix. La sala plena està encantada de la vida de veure actuar aquests músics impresionants.
Aquí el quartet pren l'alè mentre Escoffery ens detalla que els músics quan volen de ciutat a ciutat el que més desitgen quan baixen de l'avió és veure algú a la terminal amb un cartell amb el seu nom. A aquesta persona, Ralph Petersen, anterior bateria del quartet que va morir l’any passat sempre l’anomenava Leroy Lee. Li era igual que fos home, dona, blanc o negre i, aquesta cançó està dedicada a ell: ‘Where is Leroy Lee?’. Finalment, el concert va acabar després d’una hora i mitja amb un bis dedicat a Ron Carter, eminent músic de jazz amb el qual Escoffery ha treballat.
En sortir de la sala, pujant La Rambla per agafar la Linea Vermella de metro, vaig poder apreciar de primera mà la tornada a la “normalitat”, com el turisme ha tornat a envair la ciutat, creant un grau de massificació insuportable, fent-la invivible pels seus ciutadans. Al cap i a la fi, la pandèmia, com la tempesta, només ha diluït aquesta densitat humana de forma puntual.