Blues Pills, blues rock introductori

Blues Pills, grup de blues rock d’inspiració ’70, ha tornat a Barcelona i ha assolit el  ‘sold out’. Si el 5 d’abril de 2014 va omplir la Razzmatazz 3, ahir -26 de febrer del 2016- va omplir [La2] d’Apolo, certament tampoc no es l’Estadi Olímpic però té el seu merit.

És curiós que entre el públic que omplia la sala hi hagués una alta proporció femenina, molt jove i que, sorpresa en un concert de blues rock, en aquest cas era l’acompanyant masculí el que semblava no saber on s’havia ficat. Una deducció potser fonamentada en prejudicis però plausible per l'observador atent que es fixava en el públic.

El grup va tocar durant una hora i escaig els temes del seu disc homònim –només tenen un disc publicat en estudi i un directe-, versions i algun avançament del seu pròxim treball que segurament ja estarà llest aquest any. Elin Larsson, cantant de veu potent, va remarcar amb sorna que aquest és la velocitat de treball del grup, un disc cada dos anys, per la qual cosa podria ser que a principis de l'any vinent tornessin per presentar aquest nou treball.

Larsson és sense cap mena de dubte el centre escènic del grup, la cantant sueca no para ni un segon parada, cap endavant, cap endarrere, ara amb una pandereta o movent unes maraques, cantant desgarrada el seu blues (‘Black Smoke’), cridant amb força de hard rock (‘Bliss’, ‘Devil Man’) o dolça (‘No hope left for me’). Ella, com se sol dir, “es menja l’escenari” i no deixa gaire espai pels seus companys que ni ho intenten. Es va apuntar unes frases en català: ens va confessar que “m’agrada molt Catalunya” i ens va donar “moltes gràcies” encara que segurament el públic li va tornar les felicitacions quan va atacar l’última part del concert amb ‘High Class Woman’, ‘No Change’ i ‘Little Sun’.

I és això el més remarcable del grup, que amb una base tan sòlida de música ancorada als setanta i seixanta, hard rock amb tocs psicodèlics i blues amb poca adulteració moderna, hagin estat capaços de tenir uns seguidors tan joves. Per descomptat, no és el públic que es troba en un concert de, per posar un cas, John Mayall.

No obstant això, amb el mèrit que té la resposta per part del públic i el concert tan professional que van donar, sembla com si a les seves cançons faltés alguna cosa. Els temes estan ben definits i són el que són, blues rock –dit per enèsima vegada- amb espai pel lluïment del guitarrista –Dorian Sorriaux- que sóna tant blueser com hard rocker i, poques vegades, funky. Algú vota per una guitarra rítmica?

La gira continua per Múrcia (27/02/16), Sevilla (28/02/16), Granada (01/03/16), Madrid (02/03/16), Oporto (04/03/16), Lisboa (05/03/16), Bilbao (06/03/16)...