Vaig anar a un concert de Jazz però em vaig trobar l’enregistrament d’un vídeo

Text e imatge: Fco Javier Rivas

Dilluns 7 de setembre de 2015, deu de la nit, Festa Major de Viladecans, qui s’aproparà a veure un concert de jazz als Jardins de Can Modolell de la ciutat del Baix Llobregat si al dia següent s'ha de treballar? Qui anirà a veure dos joves talents com són el pianista Marco Mezquida i el trompetista Félix Rossy (fill del bateria i pianista Jorge Rossy) en un dia com aquest a unes hores com aquestes?

Aquestes preguntes podrien haver passat pel cap d’aquests dos músics i podrien haver respost, de forma imaginaria: “Doncs escolta, si tenim un escenari per nosaltres... I si gravem un vídeo? Total, no vindrà ningú i si ve algú serà perquè és gratis.... Així que res tu, truquem a un parell de col·legues i que ens gravin en vídeo tot el concert”.

Això mateix, tot, tot, tot, absolutament tot el concert de més d’una hora aquests dos músics excepcionals, presentant el seu proper disc ‘Elegía’, han estat envoltats per altres dues persones que els han gravat en vídeo a menys de mig metre seu. Si dels fotògrafs se’n diu que encara que estiguin en un foso a les fosques durant una, dues o fins i tot tres cançons molesten... Què dir de dues persones que es passen tot el concert a dalt de l’escenari a menys de mig metre dels músics, ben drets i que no tenen cap mena d’escrúpol a l’hora d’interposar-se entre el músic i el públic i quedar-se allà plantats, com si fossin invisibles!

Doncs no tornaré a imaginar-me que passa pel cap d’aquest parell de talentosos però el que sí que puc dir, estant assegut entre el públic, és que era absolutament impossible mirar el concert, d’un gran lirisme, i concentrar-se en la seva música que, tal i com va dir Rossy, a vegades estava escrita i a vegades no, improvisant a gran altura.

D’aquest dos joves ja no cal dir que tenen un gran futur musical si no que ja gaudeixen del present -ahir, 9 de setembre 2015, Marco Mezquida va rebre un premi del veterà Festival Altaveu de Sant Boi- però la impressió que van donar també va ser la de no tenir absolutament cap mena de respecte pel públic. Una cosa és que haguessin gravat una cançó, dues, tres... Però és que fins i tot van gravar un bis que en un principi ni sabien quin seria! No va haver cap mena de treva i per descomptat ens vam quedar amb les ganes de veure la màgia entre aquest duet que, aclareixo, sí que hi va haver però que literalment no la podíem veure. En fi, ja hi haurà altres ocasions i esperem que el vídeo quedi molt bé.