El segon Rockfest aprova amb bona nota malgrat alguns problemes de so

Gran cap de setmana llarg al RockFest de Santa Coloma de Gramenet, del dijous 23 al dissabte 25 de juliol, un festival que porta camí de consolidar-se com el festival heavy estatal per excel·lència. Gairebé tots els grups han tocat a un gran nivell i alguns, com Twisted Sister, s’han lluït amb actuacions memorables.

El Parc de Can Zam, al costat de la popular Cacaolat, en la perifèria de Barcelona, podria esdevenir el Wacken ‘nostrat’, la meca metàl·lica que no se sap ben bé perquè mai ha tingut aquest país, acostumat a que els grans festivals, els de diversos dies com el Metalmania, duressin pocs anys.

Encara que l’organització, la promotora RocknRock, no ha donat dades d’assistència, dóna la sensació que segur que més de 20.000 persones van passar pel festival –una dada que no és tal si no només una sensació-.

Un públic que, excepte pel caos que van ser les cues per posar-se la polsera, ha sortit en general molt content del festival i desitjant una nova edició el proper 2016, tal i com es pot llegir en els comentaris de la pàgina de Facebook del festival.

En quant a les actuacions del grups, pensats en la seva major part per heavies veterans, destaquen les actuacions de Scorpions, en la seva gira de 50é aniversari, fent un concert correcte en el que van donar pinzellades de tota la seva discografia, inclosa la dels ’70 amb un medley format per ‘Speedy’s coming’ o ‘Steam rock fever’ entre d’altres i també aixecant una bona polseguera durant la interpretació de ‘Make it real’ amb una bandera gegant espanyola que va provocar els xiulets d’una part del públic.

Va ser curiós que en una altra actuació, la de Los Guardians del Pont amb ex-membres de Sangratraït, una altra bandera, en aquest cas una estelada, també va provocar alguns xiulets entre els assistents.

Els que no es van complicar la vida van ser els britànics Status Quo amb el seu boogie rock i clàssic ‘d’ara i sempre’ ‘In the army now’, ‘Whatever you want’ o la versió de Fogerty ‘Rockin’all over the world’. Cançons que van provocar un atac de ballaruga entre el públic.

El concert més emotiu va ser el de Twisted Sister el divendres. Dee Snider i companyia van dedicar la seva actuació al seu recentment desaparegut bateria, AJ Pero, lloc que va ocupar Mike Portnoy. A més, els de Nova York van assegurar que aquesta seria la seva última actuació a Barcelona perquè es disposen a ‘jubilar-se’ d’aquí a tres anys. Veurem si ho compleixen.

Mentrestant van protagonitzar un dels xous més comentats del festival degut als seus èxits como ‘Come out & play’ o ‘We’re not gonna take it’ i a la macarroneria del seu cantant, esbroncant al cap de l’escenari i després comentant que li havia deixat el cul tancat de l’esglai o animant a que només les dones de pits grossos li llencessin els seus sostenidors.

L’últim dia Judas Priest va encapçalar la jornada amb un Halford bastant millor del que s’ha deixat veure en anteriors ocasions des del 2003 a Badalona. Van donar un repàs a la seva discografia en una hora i quaranta minuts que van tancar amb ‘Painkiller’ i uns crits dignes i ‘Living after midnight’.

No tot són floretes, van haver-hi grups que van sonar de forma com a mínim millorable com va ser els casos més destacats de Nuclear Assault o la primera part de Venom, que va ser infame fins que van tocar ‘Wellcome to hell’ i va anar millorant progressivament, entre d’altres casos.