Dos discos i dos llibres per no regalar només aquest Nadal

AgendaConcerts.Cat de moment no pretén avorrir als seus lectors amb llistats de 'millors' discos i llibres de l'any, això sempre va a gustos, però sí que es vol assenyalar dos discos i dos llibres molt recomanables per regalar el Nadal o quan sigui. Potser algun llibre o disc no és ni d'aquest any però realment, quina importància té això? Aquestes no són obres de temporada, es poden regalar tant per Nadal, aniversaris, el pròxim any o l'altre.

'45 cerebros y 1 corazón' – Maria Arnal i Marcel Bagés

El primer disc per regalar és '45 cerebros y 1 corazón' de Maria Arnal i Marcel Bagés. Aquest duet s'ha convertit en una autèntica revelació musical dels últims anys. Maria canta amb veu potent, suggerent i estremidora cançons pròpies, poemes musicats com 'No He Desitjat Mai Cap Cos Com El Teu' de Vicent Andrés Estellés o 'La Gent' de Joan Brossa i versions com 'A la Vida' d'Ovidi Montllor mentre Marcel acompanya o li dóna un contrapunt amb cops de guitarra. Els seus concerts són del millor que és pot veure, com el que van fer al Festival Altaveu de Sant Boi de Llobregat.

Cançons de la vida quotidiana i popular, de la feina, la festa o el dol, que parlen sobretot de la memòria, com la de la Guerra Civil i la troballa arqueològica de 45 cervells i un cor momificats a una fossa comuna, 80 anys després de la maleïda guerra.

No obstant això, la seva música, rescatada de cançons d'arxius i fonoteques de tota Espanya, a priori pura etnografia musical, no cau en la nostàlgia. Maria i Marcel es fan seves aquestes cançons i les traslladen musicalment al present tot i que resten els notoris vestigis dins les composicions. També tornen al poble el que 'han agafat', publiquen sota llicència Creative Commons.

'Música de Mierda' – Carl Wilson

El lector que llegeix per primer cop el títol 'Música de Mierda' difícilment pot evitar que la meitat dels seus llavis s'estirin i els seus ulls girin cap a dalt en sentit diagonal contrari al moviment de la seva boca mentre li passen pel cap els artistes, grups i persones que coneix que més menysprea. Si es reconeix en aquesta imatge, hauria de comprar aquest llibre.

Moltes vegades resulta que es considera algun gènere o artista 'de mierda' perquè agrada a gent que no ens agrada i aquí està la clau per la qual el lector que pensi que 'Música de Mierda' reafirmarà les seves conviccions 'elitistes' tindrà una bona sorpresa llegint aquest assaig.

És absurd però passa molt sovint, afiliem persona i música i les fem indivisibles. Una regla amb moltes excepcions que diu que si a un imbècil li agrada 'A', a mi m'ha d'agradar 'B' perquè si m'agradés 'A' tindríem una cosa en comú i jo també seria imbècil. Excepcions que són grups, artistes o gèneres musicals amb els quals ens reconeixem tant que som, ara nosaltres, indivisibles.

Carl Wilson, un crític de música alternativa del Quebec, dissecciona la vida i obra d'una de les cantants més famoses però al mateix temps més odiades, la seva compatriota Céline Dion, sobretot el disc 'Let's Talk About Love', per assenyalar com els prejudicis i el classisme estan darrere moltes vegades dels gustos que creiem que són exclusivament deguts a raons musicals i no socials.

Wilson es va preguntar perquè la persona que més discos ven és de la que més gent se'n riu. A partir d'aquí i amb un llenguatge a prop del reportatge de revista musical, però també amb paràgrafs molt erudits sobre l'origen de la música 'sensiblera' als EUA, l'autor desmunta prejudicis al voltant d'aquest gènere i Céline Dion, d'on prové l'odi contra ella i com és que hi ha parts del món que en canvi l'adoren.

'Música de Mierda' és un llibre que a més de vendre's a la secció de música de les llibreries s'hauria de vendre també a la secció d'autoajuda, serà difícil que el lector no es pregunti moltes coses sobre si mateix i els seus odis musicals quan el llegeixi.

'Los Angeles' – Rosalía

El primer que enamora d'aquest vinil és la tremenda portada que té. Una Rosalía 'a tota castanya', obra del fotògraf Txema Yeste. Rosalía amb Raül Refree formen un duet del qual s'ha dit que renova el flamenc tot i que, probablement, només han interpretat la seva pròpia visió del flamenc, ella mateixa ha dit que no és un disc de flamenc sinó amb cants flamencs sobre la mort i el dol. De fet, el disc acaba amb la cançó 'I See A Darkness' de Bonnie 'Prince' Billy, bastant insòlit per un disc de flamenc –és la primera cançó que van tocar junts- és una forma de dir que aquest duet no només fa flamenc.

Ella, cantant de trap –col·laboració amb C. Tangana inclosa- i R&B sense llinatge flamenc ni musical, i ell, que ja ha col·laborat amb Sílvia Pérez Cruz en el colossal disc 'Granada' o amb la cantaora Rocío Márquez, però que toca la guitarra d'una manera molt sui generis.

Si ella clarament respecta la tradició flamenca i l'ha estudiada, va col·laborar amb Chicuelo el 2013 o obrir per Poveda a més de Jams flamenques al 23 Robadors o el Bar Mediterraneo, tot i que sona molt original, la guitarra de Raül la deixa clarament de banda per endinsar-se en uns tons molt més moderns.

Certament hi ha un contrast notable entre els estils de guitarra i veu però no semblen ni de lluny tenir la mateixa importància, la guitarra només acompanya a Rosalía i no li treu cap protagonisme amb llargs fraseigs. De fet, a la portada només surt el nom de Rosalía i, com s'ha assenyalat, surt ella 'a tota castanya'. A les passades Festes de la Mercè de Barcelona van ser un dels concerts estrella en omplir de públic la plaça de la Catedral.

'Palabras Sin Música' – Philip Glass

Philip Glass és un dels compositors musicals contemporanis més reconeguts de simfonies, òperes i bandes sonores, mestre del minimalisme i creador d''Einstein on the Beach'.

El que no es coneix tant és com va haver de perseverar durant anys i anys per tal d'aconseguir un mínim reconeixement a la seva obra mentre treballava de taxista o lampista i, tenint a tot l'establishment' de la música clàssica en contra seva, finalment va triomfar liderant l'escena de la música minimalista durant els anys setanta, la renovació de l'òpera al segle XX i apropant la música al cinema.

Aquest llibre són les seves memòries. Glass es transforma de músic en un perspicaç observador que de forma precisa narra alguns dels moments més importants de la seva vida, com quan Ornette Coleman li va dir "Philip, no oblidis que el món de la música i el negoci musical no són la mateixa cosa" i sí, també repassa comptes els que li van fer la guitza als principis de la seva carrera.