Desapareix la formació clàssica de Motörhead amb la mort de Fast Eddie

Eddie Clarke, anomenat Fast Eddie, ha mort degut a una neumonia als 67 anys i, amb ell, ha desaparegut la formació clàssica de Motörhead: Lemmy Kilmister –veu i baix-, Phil ‘Philthy Animal’ Taylor –bateria- i el mateix Fast Eddie –guitarra-.

Junts van grabar alguns dels millors discos de Motörhead com ‘Ace of Spades’, ‘Bomber’ i ‘Overkill’. El guitarrista va pertànyer al grup des de l’any 1976 fins l’any 1982.

A mitjans de 1982, durant la gira nord-americana del disc ‘Iron Fist’, va deixar Motörhead a causa de les continues discussions amb Lemmy. Fast Eddie no estaba content amb aquest disc i va ser reemplaçat per Brian Robertson –Ex-Thin Lizzy- i Eddie va fundar el grup Fastway amb Pete Way de UFO. A posteriori, Fast Eddie va assegurar que el van fer fora sobretot per culpa de Phil Taylor.

I com eren els concerts que els Motörhead clàssics van fer a Catalunya i Espanya durant aquesta època? Mirant les hemeroteques dels diaris està clar que els cronistes no estaven preparats...

L’única vegada que els Motörhead clàssics van actuar a Espanya va ser l’any 1981, durant la gira del ‘No sleep ‘til Hammersmith’: Frontón Anoeta a Donostia, Palacio de los Deportes de Barcelona i Pabellón del Real Madrid a Madrid.

A l’edició del 16 de desembre de 1981, el rotatiu ‘La Vanguardia’ va publicar una crònica del recentment desaparegut Albert Mallofré que va titular amb un anodí titular ‘Motorhead en acción’ amb un subtítol més impactant: “Buen concierto de rock heavy en un ambiente de violencia”.

Què va passar? Doncs queda clar que al cronista no li va agradar ni Motörhead –al grup convidat Tank ni el menciona-, ni la seva música ni el seu públic. Algunes de les seves valoracions són les següents: “¿Música? Bueno, hay que entender que la cosa no va por ahí”; “de sus instrumentos no emergen notas musicales reconocibles sino que más bien eructan, o escupen, violentos sonidos desgarrados que se mezclan violentamente entre sí”; “dos de los músicos ponen también a contribución sus cuerdas vocaIes pero no para cantar, evidentemente, sIno para proferir rugidos guturales estentóreos y no precisamente con arreglo al texto de una canción (a quién le interesaría?); “abundaba un tipo de auditorio sumamente agresivos violento, que andaba fuertemente colgado y que provocaba al resto de los espectadores un clima de incomodidad muy desagradable, lo que impedía observar el espectáculo del escenario con un mínimo de sosegada atención”; “la situación se pone tensa y el ambiente se va electrizando, la curiosidad se tropa en náusea y el instinto periodístico se muda en instinto de conservación, puro y simple” i acaba la crònica de forma estentòrea “y así no se puede valorar Motohead ni Cristo que lo fundó”.

Segons la web AgenteProvocador, els Motörhead van acabar la nit del concert de Barcelona de 1981 al Rivelinos. Val la pena donar-li un cop d’ull a aquesta nota al públic interessat en Motörhead.

No es pot dir que el periodista no hagi escrit una crònica ‘colorista’ encara que no hagi mencionat el nom d’una sola cançó del grup. Si el ‘plumilla’ va patir poc durant el concert de l’any 1981 al Palau d’Esports de Barcelona, sembla que aquest ‘colorisme’ va agrada i van enviar al pobre Mallofre l’any següent a veure... Motörhead! Van actuar a Barcelona el 1982, amb Tigres de Metal com a grup convidat, quan Fast Eddie ja havia deixat el grup.

A Mallofre segurament no li va agradar la idea. Va titular la seva crònica del diumenge 21 de novembre de 1982: “El grupo británico Motorhead dio un redundante concierto”.

Comença la crònica de forma estelar relacionant “dirty rock” o heavy metal amb feixisme: “en una vía opuesta al concepto tradicional de la música que amansa las fieras, ya que de este modo se pretende captar la voluntad del auditorio agrediendo físicamente sus timpanos con desatada ferocidad. En cierto modo, por lo que tiene de anular toda resistencia y atar la participación unánime con tiranía absolutista, se podría especular sobre las connotaciones fascistas que entraña esta forma de expresión musical”.

Es tal l’atenció que Mallofre té pel concert i el grup que ni tan sols se n’adona que Fast Eddie ja no està a la formació de Motörhead –el seu últim concert el va donar el 14 de maig de 1982 al New York Palladium-: “El dinámico grupo Motorhead es exactamente un trío, integrado por Eddie Fast Clark a la guitarra, Lemmy Kilmister (su veterano fundador) al bajo y Philly ‘Animal’ Taylor al mando de una de esas baterías dobles, como para ser manejadas con cuatro manos y cuatro pies”.

Al diari ‘Avui’ la crítica del concert de la formació clàssica no millora. A Jordi García-Soler li costa acceptar que Motörhead facin música: “Música? Personalment em costa molt d'admetre-ho. Ni Els Ramones, ni AC-DC, ni cap altre grup, no arriben al límit de transgressió de totes les normes musicals que Motorhead es capaç de fer. «Hard rock»? Potser sí. El que és cert, però, és que Motorhead fa quelcom —música?— que agrada a un cert públic”.

Agrada tant a un públic català que fins i tot Lemmy té la seva processó laica a Barcelona anomenada 'Lemmysyou', aquí estan les fotografíes.

De fet, ni tan sols va ser un concert: “Perquè efectivament anit no tingué lloc un concert, és a dir, una vetllada musical, sinó un estrany fenomen la qualificació del qual esdevé gairebé inútil” assegurant que van oferir “...una demostració al·lucinadora, agressiva, violenta, salvatge, de la seva manera d'entendre el rock”.

Efectivament, García-Soler és l’encarregat de la crònica del concert de 1982 i ja deixa veure el seu parer sobre el grup a la prèvia del concert: “És en aquesta mateixa línia que cal entendre l'auge actual del heavy metal, una moda rockera més caracteritzada pel conreu d'una altíssima potència sonora i d'una agressivitat expressiva espectacular. Aquesta línia de treball rocker, de la qual Motorhead és un exponent qualificat, compta ara amb adhesions multitudinàries entre els afeccionats d'arreu del món, i lògicament també al nostre país, tot i que encara resta per demostrar la seva vàlua real com a forma d'expressió musical.”

De la seva crònica de 1982 a Barcelona, el periodista incideix una vegada i altra en l’excessiva potència sonora i assegura que aquest és el grup que va actuar: “Ultra la personal·litat de Lemmy Kilmister, líder indiscutible del grup, Motorhead té ara entre els seus membres a Philty Taylor i Fast Eddie Clark, i la col·laboració puntual, com a invitat especial, de Brian Robertson, antic guitarrista del grup Thiw Lizzy”. Tampoc sembla haver-se adonat que Fast Eddie ja no està al grup, la pregunta és com va poder veure dos guitarristes diferents sobre l’escenari...

L’arxiu del diari ’El Periódico’ sembla que encara està en proves i no funciona del tot bé. No dóna cap resultat ni per ‘Motörhead’, ‘Lemmy’ o ‘Kilmister’.

A l’hemeroteca del diari ‘El País’ si que es troben les cròniques d’aquells dos concerts, 1981 i 1982, a Madrid. La primera, signada per José Manuel Costa, la titula “Motorhead, los más bestias”. Imaginativament associa el concerts dels britànics amb els Sanfermines: “Al igual que en Pamplona cuando revienta el chupinazo, la masa parece perseguir con afán un estado de obnubilación total, uno capaz de permitirle corretear a los toros o de aceptar encantada la aniquilacion sonora que emiten los grupos de rock duro”.

Sembla que el periodista del diari madrileny tampoc era un gran fan de Motörhead: “Se trata de llegar a la barbaridad más absoluta con el mínimo de música posible. Porque, uno a uno, los instrumentistas del grupo parecen no tener el menor empeño en demostrar cualquier sutileza más allá de la agresión, porque sus canciones son apenas cuatro acordes sobre un ritmo igualmente machacón, porque toda la gracia de su cantante y bajo, Lemmy Kilmister, consiste en poner una voz agónica, a ver si se queda sin ella”.

Acaba la seva crònica de forma tan brutal com el mateix espectacle que descriu: “Finalmente, el único interés real del asunto era comprobar si hubo muertos, bofetadas o cuánta gente cayó doblada por el exceso. Eso fue el concierto: la estética del garrote.”

L’any següent, a l’igual que al seu colega Mallofre, ‘El País’ torna a envia a Costa a fer la crònica d’un concert de Motörhead. No obstant això, a diferència del cronista de ‘La Vanguardia’, ell sí que se n’adona que ja no està Fast Eddie.

El primer que remarca en la crònica de Motörhead de l'any 1982 és la nefasta organització de l’esdeveniment. Si el 1981 van assistir al concert de Motörhead al Pabellón del Real Madrid unes 5.000 persones, el 1982 només hi van haver unes 1.500, segons el cronista, per la nula promoció del concert.

Costa va valorar positivament que el grup, a diferència d’altres de heavy metal, fos més sobri en el seu estar sobre l’escenari: “los tres componentes del grupo no reproducen prácticamente ninguno de los tics que los demás pesados acostumbran a ejercitar, tales como abrir las fauces cuando hacen un solo, subir y bajar la guitarra en grandes esfuerzos que se revelan poco o nada sinceros y barridos de melena tan forzados como gratuitos.”

No va ser així amb la seva música: “La música ya se conoce: rock a todo trapo, con la voz asmática de Lemmy surgiendo brevemente sobre un mogollón de sonido tremendo, en el que la totalidad vale bastante más que las partes, siendo éstas en muchas ocasiones confusas y difusas.”

Una llàstima que el diari ‘ABC’ no tingui crònica dels concerts de Motörhead però si una breu prèvia del concert de 1981 en la que descriu l’estil de Motörhead com “rock-bronca”.