Alternativa: Quan "No Mainstream" es va convertir en el Mainstream

"Alternativa" mai va ser pensada per ser un gènere. Era una posició. A la dècada de 1980, simplement descrivia bandes que operaven fora del centre comercial del rock: artistes massa estranys, massa crus, massa introspectius o massa abrasius per a la ràdio convencional. Alternativa significava independent. Significava ràdio universitària. Significava escenes en lloc de llistes d'èxits.

En essència, la música alternativa es defineix menys pel so que per la postura. És música que resisteix les tendències dominants, ja sigui a través de l'experimentació, el lirisme introspectiu, la producció no convencional o l'ètica del "fes-ho tu mateix". Les guitarres són comunes, però no obligatòries. La malenconia és freqüent, però no necessària. El fil conductor és la desviació.

Als Estats Units durant la dècada de 1980, bandes com R.E.M. van donar forma a la identitat alternativa primerenca. Cançons com ara Losing My Religion barrejaven guitarres dringar amb lletres críptiques i emocionalment vulnerables. Alternativa aquí significava alfabetitzada i discreta.

L'underground va esclatar a la consciència general a principis dels anys noranta quan Nirvana va publicar Smells Like Teen Spirit. El que havia estat la cultura de la ràdio universitària va dominar de sobte les llistes d'èxits globals. L'alternatiu va deixar de ser marginal. Es va convertir en una veu generacional.

El que distingeix l'alternatiu del rock tradicional és la seva voluntat de doblegar els límits dels gèneres. Va absorbir la urgència del punk, la textura del post-punk, la introspecció del folk, l'experimentació electrònica i l'abstracció de l'art-rock. Les bandes sota el paraigua "alternatiu" rarament sonaven idèntiques.

Els moviments alternatius britànics van aportar el seu propi caràcter. Radiohead va anar més enllà del rock de guitarra cap a l'experimentació electrònica i atmosfèrica amb àlbums com OK Computer. L'alternatiu es va tornar introspectiu i existencial.

Líricament, la música alternativa sovint se centra en l'alienació, la identitat, la salut mental, el malestar polític i la contradicció personal. Tendeix a afavorir l'ambigüitat per sobre de la grandiloqüència. Fins i tot en el seu moment més sorollós, sovint comporta vulnerabilitat.

Els estils de producció varien àmpliament. Alguns grups alternatius adopten estètiques lo-fi; d'altres persegueixen paisatges sonors densos i en capes. El gènere resisteix la uniformitat sonora.

A la dècada del 2000, "alternatiu" s'havia ampliat encara més, abastant l'indie rock, el pop alternatiu i les formes electròniques híbrides. L'etiqueta es va tornar expansiva i diluïda alhora, de vegades significant simplement "no entre els 40 millors", i altres vegades funcionant com a abreviatura de màrqueting.

Els crítics de vegades argumenten que una vegada que l'alternatiu va entrar al corrent principal, va perdre el seu avantatge. Tot i això, el concepte continua sent elàstic. Cada època genera nous artistes que es posicionen contra el so dominant.

L'alternatiu perdura perquè la cultura canvia constantment. El que avui és marginal pot definir el demà.

L'alternatiu no és un so fix.
És una reacció.

Quan una banda tria la distorsió sobre el poliment, la introspecció sobre la bravura, l'experimentació sobre la fórmula, l'alternatiu revela la seva essència:
música lleugerament al costat,
no rebutjant el centre directament,
però negant-se a ser absorbida per ell.