Boogie Woogie: Quan el piano va aprendre a fer swing fort

El boogie woogie no entra a una sala, sinó que hi entra amb la mà esquerra primer. Abans que el rock & roll sacsegés les pistes de ball i que el rhythm & blues electrificés els clubs, hi havia un estil de piano que convertia el ritme en propulsió. Nascut a les comunitats afroamericanes del sud americà a finals del segle XIX i principis del XX, el boogie woogie era el so del moviment: trens, ritmes de treball, vida nocturna i alliberament.

En essència, el boogie woogie es defineix per un patró de baix de la mà esquerra que condueix i es repeteix, i riffs improvisats de la mà dreta construïts sobre progressions de blues. La mà esquerra no només acompanya; ancora tot el groove. Sovint toca un patró d'ostinato: una figura de baix rodant que perfila la progressió d'acords en un ritme constant i percussiu. La mà dreta balla per sobre amb melodies i floritures sincopades.

L'estil va florir a Texas i al sud profund abans de migrar a Chicago, on va trobar un terreny fèrtil en la vida nocturna urbana. Pianistes com Meade Lux Lewis van portar el boogie woogie als estudis de gravació. El seu instrumental Honky Tonk Train Blues es va convertir en un model: un ritme locomotor de la mà esquerra que evocava el pols mecànic dels trens.

Una altra figura clau va ser Albert Ammons, les gravacions del qual a finals dels anys 30 van ajudar a popularitzar l'estil a nivell nacional. Aquests pianistes van demostrar que el boogie woogie no era només blues, sinó blues accelerat, energitzat i afinat.

El que distingeix el boogie woogie del piano blues tradicional és el seu impuls implacable. El patró de baix rarament s'atura. No hi ha deriva. El groove ha de romandre sòlid i hipnòtic. És música de ball abans que el terme es comercialitzés.

Harmònicament, el boogie woogie sovint es construeix sobre la forma clàssica de blues de dotze compassos. Però el ritme, no la complexitat dels acords, defineix la seva identitat. La naturalesa percussiva del piano transforma l'harmonia en propulsió.

A finals dels anys 30 i principis dels 40, el boogie woogie va entrar al corrent principal. Les big bands van incorporar el piano boogie als arranjaments de swing. Va creuar les fronteres racials en la música popular americana durant un període de segregació.

La seva influència en el rock & roll és innegable. Els patrons rítmics del baix de la mà esquerra es van traduir fàcilment a les primeres estructures de baix elèctric i guitarra rítmica. Sense el boogie woogie, la columna vertebral del rock primerenc sonaria molt diferent.

De vegades, els crítics veuen el boogie woogie com a repetitiu. Però la repetició és el motor. El repte rau en la resistència i la creativitat improvisadora dins d'una estructura fixa.

Tècnicament exigent, el boogie woogie requereix resistència i independència entre les mans. El pianista ha de mantenir un ritme precís mentre embelleix lliurement.

El boogie woogie perdura perquè el groove perdura. La seva energia se sent immediata fins i tot dècades després.

El boogie woogie no és música de piano delicada.
És una celebració percussiva.

Quan la mà esquerra roda amb un pols constant, quan la mà dreta respon amb riffs nítids i juganers, i quan el ritme es nega a afluixar la seva adherència, el boogie woogie revela la seva essència:
blues en moviment —
el piano es va convertir en una màquina de ritme molt abans que arribés l'electricitat.