Noise: Quan la música es negava a ser bella

El soroll comença on acaba la comoditat. És música que rebutja la melodia, l'harmonia i el ritme tradicional, no per ignorància, sinó per disseny. El soroll existeix per desafiar les expectatives de l'oient sobre el que hauria de ser la música i, en fer-ho, exposa fins a quin punt aquestes expectatives estan profundament condicionades. Si la majoria de la música t'invita a entrar, el soroll t'enfronta. No entreté; interroga.

En essència, el soroll es defineix pel so com a material. La textura substitueix la melodia. El volum substitueix la dinàmica. La distorsió, la retroalimentació, l'estàtica, el brunzit i la saturació no són efectes secundaris, sinó el subjecte. El soroll tracta el so com l'escultura tracta la massa: alguna cosa per modelar, apilar, erosionar i aclaparar. L'objectiu no és el plaer, sinó la presència. No escoltes el soroll casualment. El suportes, l'habites o el resisteixes.

Les arrels filosòfiques del soroll són anteriors a la música rock. Els futuristes de principis del segle XX argumentaven que el món modern (màquines, fàbriques, ciutats) requeria un nou llenguatge sonor. Però el soroll va entrar decisivament a la cultura musical popular a finals dels anys seixanta i setanta, quan els artistes van començar a provar fins a quin punt es podia portar l'amplificació i la repetició abans que la música s'esfondrés en so cru.

Una de les primeres ones de xoc va venir de Lou Reed, l'àlbum del qual, Metal Machine Music, va substituir les cançons per murs de retroalimentació. El disc va ser àmpliament rebutjat com a inescoltable, fins i tot hostil, però aquesta hostilitat era el punt. Reed va exposar el fràgil contracte entre l'artista i el públic, preguntant-se si escoltar requeria comoditat o compromís. El soroll aquí era la confrontació com a concepte.

Cap a la mateixa època, la cultura industrial va proporcionar un terreny fèrtil per al desenvolupament del soroll. Throbbing Gristle va utilitzar electrònica dura, imatges inquietants i so abrasiu per desmantellar les il·lusions d'innocència del pop. El seu treball no només era sorollós, sinó que era psicològicament invasiu. El soroll es va convertir en una eina per examinar el poder, el control i la violència incrustada en els sistemes quotidians.

El soroll també va sorgir orgànicament del col·lapse intern del rock. Sonic Youth va tractar les guitarres com a màquines inestables, desafinant cordes, utilitzant objectes no convencionals i adoptant la retroalimentació com a element compositiu. Cançons com Teen Age Riot equilibraven l'estructura amb el caos, demostrant que el soroll no havia de substituir la música, sinó que la podia infectar. Sonic Youth va fer que el soroll fos escoltable sense domesticar-lo.

A mesura que el soroll evolucionava, es va allunyar completament del rock. Al Japó, el gènere va assolir la seva forma més extrema i inflexible. Merzbow es va convertir en sinònim de soroll pur: so implacable i d'alt volum sense àncora rítmica ni melòdica. La seva obra tracta el soroll com un entorn total en lloc de composició. Escoltar esdevé física. El cos reacciona abans que la ment pugui interpretar. El soroll aquí no és expressió, és impacte.

El que separa el soroll d'altres músiques experimentals és el seu rebuig a la narrativa. No hi ha viatge, ni resolució, ni arc. El soroll sovint existeix en un estat constant d'intensitat, negant a l'oient la satisfacció de la progressió. Això pot semblar castigador, però també és alliberador. Sense estructura, no hi ha expectativa de seguir. Ets lliure de desconnectar-te, rendir-te o redefinir què significa escoltar.

El soroll també desafia la jerarquia entre el so i el silenci. El silenci esdevé tensió en lloc de repòs. El volum esdevé una força escultòrica. La repetició esdevé erosió. El soroll pregunta si s'ha de comunicar el significat o si l'experiència en si mateixa és suficient.

Les actuacions de soroll en directe intensifiquen aquesta filosofia. El volum sovint és aclaparador. La manca d'una forma recognoscible elimina la distància entre l'intèrpret i el públic. L'experiència pot semblar ritualista, confrontacional o fins i tot meditativa, depenent del context i la intenció. Els concerts de soroll tracten menys d'apreciació que d'exposició.

Els crítics sovint descarten el soroll com a nihilista o buit. Però el soroll rarament tracta de destrucció per si mateix. Es tracta de despullar la música fins que només queda la sensació. En fer-ho, el soroll revela quanta part de la nostra escolta és hàbit, comoditat i expectativa en lloc de compromís.

El soroll perdura perquè ocupa un espai que la majoria de la música evita. Dóna forma a la sobrecàrrega, l'alienació i l'excés sensorial, condicions que defineixen la vida moderna. En una era saturada de so, el soroll no afegeix més. Força la consciència.

El soroll no és anti-música. És música sense permís. No demana favors, no ofereix cap tranquil·litat i no promet cap recompensa. Però per a aquells que estan disposats a escoltar de manera diferent, el soroll obre una possibilitat radical: que el significat pot existir sense bellesa, i que escoltar en si mateixa pot ser un acte de confrontació, resistència i claredat.