Stoner: Quan els riffs es van alentir i van començar a respirar

L'stoner no és música per escapar, és música per immersió. No et fa córrer cap endavant ni t'eleva cap amunt. S'enfonsa, s'estableix i es queda. Sorgida a principis dels anys noranta però profundament arrelada a finals dels anys seixanta i setanta, la música stoner es defineix menys per regles tècniques que per la sensació: calidesa, repetició, groove i un rebuig deliberat de la urgència. L'stoner no persegueix l'atenció. Assumeix que et quedaràs.

En essència, l'stoner es basa en riffs pesats, tempos lents a mitjans i repetició hipnòtica. Les guitarres són gruixudes, sovint afinades, amarades de fuzz en lloc d'una distorsió aguda. La secció rítmica prioritza el groove per sobre de la velocitat: les línies de baix roden i pulsen, la bateria es bloqueja en patrons constants i sense presses. Les veus, quan n'hi ha, sovint són relaxades, melòdiques o lleugerament deslligades, i es fonen amb el so en lloc de dominar-lo. La música stoner no explota; s'expandeix.

Els avantpassats espirituals del stoner es troben en el rock psicodèlic i en els primers temps del heavy blues. Grups com Black Sabbath van proporcionar el model, no només a través de la pesantor, sinó també a través de l'espai. Cançons com Sweet Leaf i Into the Void van demostrar que els riffs lents, la repetició i el pes podien ser intoxicants en lloc d'opressius. Sabbath no només va inventar la pesantor, sinó que va inventar la paciència.

El stoner va cristal·litzar completament a les escenes desèrtiques de Califòrnia a principis dels anys noranta, on l'aïllament, la calor i l'espai físic donaven forma al so. Els Kyuss són àmpliament considerats els veritables arquitectes del gènere. Cançons com Green Machine fusionaven riffs massius amb un groove fluix, gairebé oscil·lant. Els Kyuss no sonaven enfadats ni teatrals, sinó inevitables. El stoner aquí es va convertir en geografia física traduïda en so.

El que separa el stoner del doom és l'actitud. Mentre que el doom emfatitza la desesperació i la gravetat, el stoner s'inclina cap al flow i el trance. Fins i tot en el seu punt més pesat, el stoner se sent relaxat, amb els peus a terra, de vegades fins i tot alegre. La repetició no és opressiva, és meditativa. L'oient no se sent aixafat; se sent transportat.

Un altre pilar del gènere és Sleep, que va portar la repetició a extrems rituals. El seu tema emblemàtic, Dragonaut, converteix un sol riff en un mantra, estirant el temps fins que el riff es converteix en l'entorn en si mateix. Sleep va despullar el stoner fins a la seva essència: volum, to i devoció al riff com a objecte sagrat.

El stoner també té una forta connexió amb la psicodèlia. La música sovint es percep alterada, no caòtica, sinó expandida. Les seccions instrumentals esteses, les variacions subtils i les llargues durades fomenten l'escolta profunda. Els àlbums importen més que els senzills. El stoner recompensa la paciència i la presència, no la distracció.

Líricament, el stoner tendeix a l'abstracció, la imatgeria còsmica, els paisatges desèrtics, els estats alterats i la deriva existencial. Les paraules són secundàries a la textura. Moltes bandes de stoner tracten la veu com un altre instrument, prioritzant l'estat d'ànim per sobre de la claredat narrativa. El significat emergeix lentament, si és que ho fa.

La música stoner en directe és immersiva i física. El volum és essencial, no per a l'agressivitat, sinó per a la saturació. Les baixes freqüències vibren a través del cos, creant una sensació de gravetat compartida. Els espectacles semblen menys actuacions i més deriva col·lectiva. El temps perd definició. Els riffs es repeteixen en bucle fins que es senten permanents.

L'stoner ha influït i s'ha superposat amb innombrables estils: doom, sludge, rock psicodèlic, heavy blues, post-metal. La seva estètica també ha demostrat ser notablement duradora. En una era obsessionada amb la velocitat i la productivitat, la negativa de l'stoner a apressar-se sembla silenciosament radical.

Els crítics de vegades redueixen l'stoner a una exhibició d'estil de vida o a una caricatura, però això passa per alt la seva filosofia central. L'stoner no es tracta d'indulgència, sinó de compromís. Compromís amb el to, amb el groove, amb deixar que les idees es despleguin sense interrupcions. Valora la profunditat per sobre de la novetat.

L'stoner perdura perquè ofereix alguna cosa cada cop més rara: permís per alentir sense caure en la desesperació. Ocupa un espai entre la pesantor i la comoditat, entre el ritual i el rock, entre el trance i el groove.

L'stoner és música que no et pregunta on vas.
Assumeix que ja ets aquí.

I a mesura que el riff es repeteix, el tempo es manté i el so s'espesseix, l'stoner revela el seu veritable poder:
no és una fuita, no és un excés, sinó un pes que es mou lentament, constantment i exactament tant de temps com cal.