Català · Español · English · Français · 汉语
Busca concerts per dia
AgendaConcerts.Cat. Concerts i festivals musicals de tot el món · Facebook · Twitter | X · Instagram · Threads
La intensitat
Fotografies del dia 2022-09-03
Mono, actuant a la Sala Apolo 2 de Barcelona.
Mono, actuant a la Sala Apolo 2 de Barcelona.
Mono amb A.A. Williams (aplaudint), actuant a la Sala Apolo 2 de Barcelona.
Mono, actuant a la Sala Apolo 2 de Barcelona.
A.A. Williams, actuant a la Sala Apolo 2 de Barcelona.
Ulmus, actuant a la Sala Apolo 2 de Barcelona.
De vegades els amants dels concerts planifiquen la seva agenda com obres mestres de la gestió de projectes i altres són pura improvisació. És aquest segon cas el que m’ha impulsat a veure a Mono el dissabte 3 de setembre a la Sala Apolo 2. Ha estat recordar que els japonesos actuaven avui a Barcelona i comprar l’entrada el mateix matí, per sort encara amb el descompte per entrada anticipada.
I podeu pensar, quina és la motivació d’aquesta urgència? Doncs si escolteu ni que sigui per un moment el seu últim disc ‘Pilgrimage of the Soul’, i les oïdes encara us funcionen, detectareu una qualitat musical supèrbia. Les seves composicions instrumentals transmeten a estones una sensació tan càlida, pura, delicada i cristal·lina com una abraçada del vostre amor a primera hora del matí en un dia festiu i altres una pujada instantània i brutal d’adrenalina com si saltéssiu des d’un avió en paracaigudes.
És igual si el tempo és més lent o més ràpid, sempre es percep una grandíssima intensitat i, gossaria a dir, un cert to de transcendència mística. Això últim penso que potser són coses massa meves, de la meva experiència personal, però és cercar altres opinions i trobar que no sóc l’únic que nota aquesta relació entre la música de Mono i la divinitat.
En la música de Mono no hi ha un terme mitjà i els canvis es fan de sobte, aquí no trobareu els crescendos elaboradíssims d’altres grups de postrock com els Red Sparowes, els canvis dels Mono tenen l’impacte d’una pel·lícula de por quan de sobte apareix el monstre a tota pantalla, tallant amb una katana afiladíssima les dues parts d’una cançó. De la reflexió íntima al pogo en un pas.
I tenint tot això en ment i la seguretat que gaudiria d’un concert memorable he fet camí cap al tren en un dia molt de principis de setembre: en alguns carrers noto com la xafogor m’amara l’esquena i en altres una brisa molt agradable, fresca però no massa, m’acarona la cara.
Arribo al carrer Nou de la Rambla amb prou temps per fer una cervesa de rigor abans que comenci el primer grup convidat, Ulmus, i entro al bar que està a sota de l’Apolo, el frankfurt Jazz Band que ha tornat a obrir amb noves gestores. Tracte impecable, molt recomanable!
Feia molt de temps que no entrava a l’Apolo 2 i em torna a resultar espectacular la reforma de la sala. Sembla enorme en comparació com la recordava. Són les set de la tarda i els Ulmus, trio format per dos guitarristes i un contrabaix, no triguen gaire a pujar a l’escenari i ubicar-se en l’espai reduit que els han deixat els ‘sets’ de l’altre grup convidat, A.A. Williams, i els Mono.
Es tracta d’un projecte del Xavi Forné, ànima del conegut estudi de disseny Error! Design i del grup Malämmar, que no estava destinat per presentar-se en directe. Ens explica que Ulmus (nom de la família de l’Om) va néixer a causa d’un episodi d’agorafòbia que va viure durant la pandèmia de la Covid-19. A causa de la situació no va sortir de casa en sis mesos i, com ajuda, una teràpia, va començar a tocar la guitarra acústica i d’aquí va sortir un recull de melodies de dark folk instrumental d’inspiració nòrdica. De fet, els noms de les cançons són deesses nòrdiques com ‘Skaði’ (deessa de l’hivern) o ‘Freyja’ (deessa de l’amor i la bellesa).
Precisament va ser ‘Freyja’ una de les poques cançons que han sonat. L’amplificació del so ha desaparegut quan acabaven la primera cançó. Algú ha dit “ha saltat una etapa”, un altre “la taula de so està apagada”... El cas és que mentre s’ha solucionat l’assumpte, el Xavi ha demanat silenci i que el públic, encara escàs, s’apropés més a l’escenari per interpretar un tema sense amplificació. El públic ha acceptat les demandes i ha gaudit d’una tonada de guitarra acústica en el seu sentit estricte. Tot i la desgràcia, hem viscut un moment bonic. Finalment, ha tornat l’electricitat i ha sonat la citada ‘Freyja’. Una guitarra solista, una altra d’acompanyament i un contrabaix que dóna cos a una música d’un to melancòlic i repetitiu que transmet molta calma i relaxa la ment.
Després de l’accidentada i extremadament curta actuació dels Ulmus, pugen a l’escenari A.A. Williams i el grup que acompanya a la cantant i guitarrista. Abans de començar, més problemes de so. Aquesta vegada és alguna cosa relacionada amb el baix. Passen uns minuts d’incertesa i comença l’actuació del grup gairebé a les fosques. Tal qual ho dic, només contrallums i ombres. A ella no li veiem la cara ni una sola vegada durant el concert. Tot això no fa enrere al públic per fer fotografies de siluetes si és això el que es pretén evitar actuant d’aquesta manera.
Bé, com no puc veure res, em concentro totalment en la música i em recorda molt al rock alternatiu dels noranta. Presenta el seu nou single ‘Evaporate’ que sóna molt a rock-metal. La resta de les cançons sonen més malenconioses, crues i ombrívoles, com les del seu disc ‘Forever Blue’. No obstant això, l’última cançó, el seu hit ‘Melt’ és espectacular, un final de concert absolutament espatarrant.
Per fi arriba el torn dels Mono, grup format per Takaakira 'Taka' Goto (guitarra), Tamaki Kunishi (baix i piano), Hideki ‘Yoda’ Suematsu (guitarra) i Dahm Majuri Cipolla (bateria i primer americà al grup que substitueix Yasunori Takada), davant un públic majoritàriament tatuat que omple la sala. Afortunadament, comencen el seu concert sense problemes amb ‘Riptide’, la primera cançó del ‘Pilgrimage of the Soul’, que ja té una de les característiques comentades, aquest tall abrupte entre una melodia serena i una ‘explosió’ sònica que esclata sense avisar. Han continuat amb el segon tema del disc, ‘Imperfect things’. La tercera cançó que ha sonat d’aquest disc ha estat ‘Innocence’. Cançons llargues que contenen un gran desenvolupament instrumental i que hipnotitzen amb les seves repeticions fins que, en un moment donat, sacsegen a l’oient amb la seva virulència. També sonen ‘Nowhere, Now here’, ‘Sorrow’, ‘Halcyon’ o ‘Ashes in the snow’.
Durant aquestes cançons un home del públic embogeix, aparta els fotògrafs de primera filera i comença a moure els braços de forma espasmòdica en front del grup, empès per la intensitat de les emocions que transmet Mono i el ritme de la bateria. Unes sensacions que el sostre de la sala intensifica en il·luminar-se en rectangles al ritme de la música.
Totes les cançons les interpreten molt seguides, sense gaires interrupcions entre una i altra, com si fos una sessió, com si no es volgués pertorbar en excés l’atmosfera que el públic que omplia la sala estava experimentant. En els bisos va sortir a escena A.A. Williams per interpretar amb Mono el seu tema en conjunt ‘Exit in darkness’ per acabar amb ‘Com(?)’.
Em crida l’atenció que els guitarristes actuen asseguts amb una pedalera al davant que riu-te’n del pont de comandament de la nau Enterprise. Es podria dir que d’aquesta manera els és molt més fàcil encertar al control adequat, però estant en primera filera veig que realment no els toquen gaire quan estan asseguts. És quan s’ajupen i comencen a fer ‘sorollets’ quan manipulen aquests controls, la típica estampa de l’art rock: el músic al terra de l’escenari movent palanquetes amb cara d’èxtasi. Una altra cosa curiosa és que porten un gran gong que només toquen dues vegades durant el concert: abans dels bisos i quan verdaderament acaben l’actuació.
En definitiva, tal com pensava al matí, el concert ha estat memorable, d’una intensitat inenarrable tal que tot i sortir de la sala a les 22.30 hores és com si fossin les tres de la matinada. Increïbles, m’he portat de souvenir els vinils de colors del ‘Pilgrimage of the Soul’ i el seu nou EP ‘Scarlett Holliday’ del qual no han interpretat res. Ara tinc unes ganes intenses de furgar més i millor en la seva enorme discografia que abraça ja 20 anys. No dubteu que cada una de les seves cançons amaga un tresor. Molt grans els Mono, molt recomanables! M’agradaria veure més grups asiàtics per Barcelona. Fa unes setmanes també vam poder gaudir dels taiwanesos Bloody Tyrant.