Català · Español · English · Français · 汉语
Busca concerts per dia
AgendaConcerts.Cat. Concerts i festivals musicals de tot el món · Facebook · Twitter | X · Instagram · Threads
Una nit amb Grima al bosc més fosc
Fotografies del dia 2022-07-23
Grima, actuant a la sala Razzmatazz 3 de Barcelona.
Ultar, actuant a la Razzmatazz 3 de Barcelona.
Bloody Tyrant, actuant a la Razzmatazz 3 de Barcelona.
Bloody Tyrant, actuant a la Razzmatazz 3 de Barcelona.
Bloody Tyrant, actuant a la Razzmatazz 3 de Barcelona.
Ja m’agradaria que la idea de veure grups siberians ajudés a refrescar l’ambient, ni que sigui enganyar la ment, però res més lluny de la realitat. A 23 de juliol, Barcelona continua sota una feixuga onada de calor que dura ja setmanes. Segons el Telenotícies la d’aquest cap de setmana és una nova onada de calor, i jo em pregunto: “Ah, sí? I quan ha marxat l’anterior?”.
Em dirigeixo a la Razzmatazz 3 per veure els grups de black metal Grima, Ultar i Bloody Tyrant. Una sala de concerts que feia molt de temps que no visitava. Al tren em trobo de casualitat a un company de batalles i arribem junts fins a l’estació de Marina discutint si la mascareta és obligatòria només al tren o també a l’andana, per què als FGC és obligatòria a tot arreu, però al metro també és igual?
Precisions del llenguatge a part, contemplo amb tristesa el paisatge tan canviat del Poblenou que ja havia comentat anteriorment al concert de Midnight. Li dic al company si vol fer la prèvia a un Sports Bar que acaben d’obrir i em mira amb cara de fàstic mentre diu: “Ni boig, ens cal un bar putrefacte!”. I arribem finalment al kebab que hi ha enfront de l’entrada del passatge de la Razzmatazz 2. Únic vestigi que queda d’aquella illa de cases, “monument” a una època del "triángulo golfo" que pràcticament ja ha desaparegut.
Han caigut sota les excavadores la Rocksound i el Nit Bocata, d’una banda, i les altres construccions que hi havia a l’altra banda del kebab. El Pepe’s Bar, dedicat al rock, ha estat traspassat a un bar dedicat al pop, concretament al grup Sidonie, sota el nom “El Peor Bar del Mundo”. No sé si serà el pitjor, però està tancat. Nosaltres fem unes cerveses a la terrassa i quan decideixo marxar per veure una estona dels taiwanesos Bloody Tyrant el cambrer pakistanès em demana tres euros per cada cervesa. Jo-der, garito putrefacte de veritat. No em tornaran a veure el pèl aquí.
Enfilant el passatge de la Razzmatazz 2 escolto com al bar de sota, el Ceferino, sona “canya dura” i a veure si han canviat de lloc al concert. Pujo les escales de les sales petites de Razzmatazz i no, efectivament els Bloody Tyrant (暴君) porten estona descarregant el seu set list davant una sala amb una entrada molt decent a les 8 del vespre d’un dissabte.
La cantant, Kin Lin, fa servir veus netes i guturals molt eficientment sobre un estil musical que combina el black, el death i el folk metal. La seva música és intensa i ferotge, però al mateix temps incorpora melodies orientals que transmeten puresa, tot plegat li atorga una gran originalitat a la seva música i el públic ho celebra amb punys alçats, banyes i cervesa vessada. Una característica que podria ser única en un grup de metall és que tenen una intèrpret de pipa, de nom 暴君, un instrument oriental mil·lenari que els occidentals diríem que s’assembla al llaüt. La flauta està gravada.
El grup és tot un tifó metal·lic presentant el seu últim disc ‘島嶼神話 (Myths of the Islands)’ (2020). Interactuen molt amb el públic: animen la gent, criden que no són part de la Xina i expliquen que el que porten com a jaqueta és un haori i es poden comprar a la taula del merchandising per 50 euros. Un grup molt a tenir en compte!
Una de les coses que intranquil·litza els companys sobre aquest concert és que Grima i Ultar són grups russos i pensen si no hi hauria cap mena de “problema”, per exemple, un boicot. Efectivament, s’ha vist sobretot a la música clàssica que als músics russos se’ls obliga a posicionar-se sobre la guerra de Rússia i Ucraïna i, si no hi ha resposta, se’ls cancel·la a Occident tot i saber que criticar la guerra pot comportar a Rússia una pena de fins a 15 anys de presó. Bàsicament se’ls obliga a “suïcidar-se”.
Afortunadament, no hi ha cap problema durant el concert i, a la zona de merchandising, es disposa d’una capsa on deixar donatius pels ucranians. També es venen cd’s amb la promesa de donar l’import de la venda a la mateixa causa.
Ara és el torn dels Ultar, grup siberià resident a l’urbs de Krasnojarsk, que presenten ‘Pantheon MMXIX’ (2019). L’ambientació és minimalista, uns desplegables a les dues bandes de l’escenari, un gran pòster central i, com a ambientació, llum vermella a contrallum que dificulta visualitzar-los en bones condicions. Els fotògrafs ‘ploren’ en veure aquestes pobres condicions d’il·luminació.
El grup apareix sobre l’escenari maquillat a l’estil black metal i embotits dins un vestit negre de màniga llarga, tot i la calor, excepte el bateria, Mark Znak, que mostra uns abdominals formidables. El cantant, Gleb Sysoev, fins i tot porta guants. I no us penseu que paren quiets! Durant tot el concert no paren de moure els cabells amunt i avall Denis Susarev (guitarra), Maxim Sysoev (guitarra) i Savely Nevzorov (baix) mentre descarreguen el seu brutal black metal que intercalen amb moments més melodiosos que recorden el post-rock instrumental.
Una cosa que es perd en el directe són els múltiples instruments que s’escolten en disc com els teclats, ja no diguem les veus del The Univers Youth Choir. Transformen l’atmosfera en brutalitat, tal com van fer la setmana passada els gallecs Balmog.
Les seves cançons estan dedicades en la seva major part al geni de Providence, H.P. Lovecraft, i sonen ‘Nyarlathotep’, ‘Azathoth’, ‘Swarm’, ‘Father Dagon’ i ‘At The Gates’ a un volum realment aclaparador. El públic respon a l’atac sònic amb les seves millors armes: remolins de cabells, punys enlaire i banyes dobles. En total actuen uns 45 minuts de concerts que semblen poca cosa.
Arriba el moment dels caps de cartell, els Grima que igual que Ultar són de Krasnojarsk i, vaja, quina casualitat que en aquesta ciutat del sud de Sibèria hi hagi grups tan bons de post black metal. Bé, en realitat no tant perquè... Són els mateixos excepte un! El nucli del grup està format pel cantant i baixista Vilhelm (Gleb Sysoev) i Morbius, el seu germà guitarrista (Maxim Sysoev) acompanyats del mateix bateria i el mateix guitarrista.
Una de les coses que més m’encisen del grup és el seu logo. Es tracta d’un avet siberià que sorgeix de la i de Grima i la resta de lletres formen l’arrel de l’arbre que es representa empès pel vent. No podria haver-hi millor representació del que volen transmetre, el paganisme i els ritus relacionats amb els boscos immensos de la taigà siberiana, masses boscoses inhabitades d’una mida inconcebible per un català, on gairebé tot està ocupat per l’home i a pocs quilòmetres de qualsevol lloc es pot trobar un poble, inclús al Pirineus.
Després de descansar una estona, el grup apareix sobre l’escenari portant una túnica negra que arriba fins el terra i una màscara que probablement sembla un mussol. Dic probablement perquè tot i estar a mig metre seu la foscor és gairebé total. Si l’il·luminació a Ultar era dolenta, aquesta és catastròfica. Una contrallum blava pobríssima contínua els transforma en un pur joc d’ombres al bosc. No es veu res de res. I llavors perquè anem a veure un concert? Entenc que vulguin crear una atmosfera i embolcallar la seva actuació en el misteri, però no s’entén.
Per què volen aquestes màscares i aquesta teatralitat si ningú veu res? És que no és una exageració, és que no es veu res en tot el concert, no hi ha un sol moment amb una llum frontal on el públic pugui admirar les màscares o la seva vestimenta. Trobo que és molt exagerat tot plegat i m’exaspera. Passo d’estar a primera fila a marxar al final de la sala a on, com a mínim, em puc treure els taps i fer una cervesa tranquil·lament.
Igual que amb Ultar, el teclat, acordió i instrumentacions que no siguin les que s’han anomenat anteriorment surten d’un iPhone connectat a la pedalera. També el so d’un mussol. Com no poden moure els cabells sota la túnica, el cantant fa un moviment semblant al d’un animal del bosc, s’inclina i es posa dret rítmicament. És graciós de veure.
Sonen cançons com ‘The Shrouded in Darkness’, ‘Cedar and Owls’ (so del mussol), ‘Rotten Garden’, ‘The Shepherds’, ‘Enisey’, ‘At the Foot of the Red Mountains’ o ‘Siberian Sorrow’. La seva música d’estudi és molt variada i agraïda d’escoltar –si s’escolta black metal habitualment-, però al concert em sembla monòton tot i que gran part del públic està gaudint de l’espectacle.
Podria ser que la llum blava continua em deixés ensopit i en un moment donat fins i tot em descobreixo esforçant-me per no desconnectar del concert sense voler. Per acabar diria que, parlant amb justícia, va ser un gran concert però no un gran espectacle. Els companys se’n riuen de mi etzibant-me: “noi, és black metal, quina part no entens?” (hihi haha). Esperem que un dia tinguin en compte fer servir una il·luminació variada perquè el públic –i jo també- ha pagat per sentir la música però també veure el grup. Ni que sigui només un moment, per respecte al públic.