Swing: Quan la música va aprendre a moure's

El swing no es va limitar a redefinir el jazz: va redefinir la manera com la música popular connectava amb el cos. Nascut als Estats Units a finals de la dècada de 1920 i que va assolir el seu punt àlgid entre 1935 i 1945, el swing va ser la primera música que realment exigia participació. No només s'escoltava; s'hi respondia. Patejaves el peu, movies les espatlles i, més aviat o més tard, acabaves a la pista de ball. En els anys àrids de la Gran Depressió, l'swing va oferir una cosa radical: l'alegria col·lectiva.

Musicalment, l'swing es construeix al voltant del ritme i l'impuls. La seva característica definidora és la seva «sensació de swing», una subtil elasticitat rítmica que fa que la música respiri i avanci amb dinamisme. La bateria acompanya amb fermesa, les línies de baix caminen amb confiança i el ritme sembla abocar-se cap al futur. El swing va transformar el jazz primerenc —sovint petit, improvisat i íntim— en un potent llenguatge de big band. Aquestes orquestres equilibraven seccions curosament arranjades amb moments d'improvisació, la qual cosa permetia que els músics individuals brillessin sense trencar el ritme col·lectiu.

El punt d'inflexió va arribar el 1935, quan Benny Goodman i la seva orquestra van encendre les pistes de ball d'arreu del país. Cançons com Sing, Sing, Sing no eren només èxits; eren esdeveniments. El famós concert de Goodman del 1938 al Carnegie Hall va elevar simbòlicament el swing de música de ball a referent cultural, demostrant que el jazz tenia lloc als escenaris més prestigiosos del món.

Al mateix temps, el swing va florir en diferents veus regionals. A Kansas City, Count Basie va desenvolupar un estil depurat i irresistiblement rítmic impulsat pel blues i la repetició. El seu himne One O'Clock Jump es va convertir en el model de com havia de ser el swing: relaxat, segur i imparable. La banda de Basie no aclaparava; lliscava, i als ballarins els encantava.

Cap figura va encarnar millor la sofisticació del swing que Duke Ellington. Ellington tractava la big band com una orquestra de personalitats, escrivint parts a mida per a cada músic. Temes com Take the 'A' Train i Cotton Tail combinaven elegància amb la potència crua del swing, convertint la vida urbana en so. La seva música va demostrar que el swing podia ser alhora ric intel·lectualment i irresistible físicament.

El swing també era inseparable dels grans vocalistes. Ella Fitzgerald, que va assolir la fama amb l'orquestra de Chick Webb, aportava una precisió juganera a cançons com A-Tisket, A-Tasket. El seu fraseig tenia tant de swing com qualsevol secció de metalls. Mentrestant, Cab Calloway injectava humor i teatralitat a l'escena amb clàssics com Minnie the Moocher, demostrant que el swing podia ser extravagant, divertit i enormement entretingut.

No tot el swing sonava explosiu. Glenn Miller va refinar un estil més suau i melòdic que va dominar la ràdio i el cinema. Cançons com In the Mood i Moonlight Serenade van passar a formar part de la vida quotidiana, sonant a les sales d'estar, a les sales de ball i a les bases militars durant la Segona Guerra Mundial.

Culturalment, el swing va ser important perquè reunia la gent. Les sales de ball es van convertir en espais rars on les barreres socials s'esborraven, on els joves —negres i blancs, rics i pobres— compartien el mateix ritme. Els balls que van sorgir al voltant del swing, especialment el Lindy Hop, eren improvisats, atlètics i alegres, i reflectien l'èmfasi de la música en la llibertat dins de l'estructura.

A finals de la dècada de 1940, el domini del swing va declinar. Les pressions econòmiques, la interrupció de la guerra i l'auge del bebop van desplaçar el jazz cap a l'escolta en lloc de la dansa. Tot i això, el swing mai no va desaparèixer. El seu ADN rítmic va alimentar el rhythm & blues, el rock and roll primerenc i el pop vocal. Artistes com Louis Jordan van salvar la bretxa amb èxits d'alta energia com ara «Caldonia», portant l'esperit del swing a una nova era.

Avui dia, l'swing continua viu, no pas com una peça de museu, sinó com una llengua viva. Els ballarins encara en persegueixen el ritme, els músics encara n'interpreten de nou els arranjaments i els oients continuen descobrint per què aquesta música va fer moure el món. L'swing perdura perquè entén una veritat atemporal: la música és més poderosa quan et convida a participar-hi, t'enlaira i es nega a deixar-te quiet.