Mites que van desapareixent i que van naixent, el Cruïlla dels Alabama Shakes i Brittany Howard

El festival Cruïlla ha deixat impressions encontrades el passat dissabte. D'una banda la força titànica i vehement de la cantant Brittany Howard dels Alabama Shakes, donant un concert 'volcànic', i la tardor reposada i filoafricana d'un mite del rock com Robert Plant, fent servir una veu narrativa, incapaç ja d'emetre un sol dels seus crits aguts característics en les interpretacions de les cançons de Led Zeppelin.

No obstant això, va ser el Xoel López l'encarregat de donar inici a la jornada més intensa del festival Cruïlla 2016. Amb una calor i una potent radiació solar pocs minuts abans del concert del gallec, semblava que assistiríem a un desastre. Quan va sonar la introducció del Xoel, onades marines, enfront de l'escenari podrien haver-hi només 10 persones però, tot d'una, van començar a aparèixer riuades de gent per tot arreu: des dels seients a l'ombra, baixant les escales, de l'altra banda del Fòrum... Semblava el final de la pel·lícula 'Qué bello es vivir'.

Tot i que l'actuació del creador de 'Paramales' va aconseguir un nombre d'espectadors molt digne donades les condicions climatològiques i l'hora de la seva actuació, la veritat és que el tipus de música que ofereix, lenta i concentrada, no era el millor remei per combatre l'insuportable calor que feia al voltant de les set de la tarda.

Molt millor pujar les escales i veure la banda de Brooklyn Snarky Puppy, un jazz lleuger amb molt de funk que fa que se't moguin sols els peus, una brisa fresca en aquell moment i, a més, amb ombra enfront de l'escenari i màxima qualitat musical. Tot un encert!

Mentrestant, a l'altra banda del recinte del Cruïlla, es presentava Emicida, un MC brasiler davant un públic bastant poc nombrós, aquí si va haver-hi punxada. No obstant això, el músic va oferir una proposta bastant interessant de rap i músiques brasileres, amb alguna cançó més de hip hop dur de carrer, ballable i una mica suau –instrumentalment, a saber que estava dient...- per com acostuma a sonar aquí aquest estil musical. Un concert molt d'estil del Cruïlla que combina rap, ballaruga i músiques del món, hauria d'haver funcionat...

I ara sí, cal canviar titulars, si ahir la crònica es va titular 'Esperanza Spalding es menja el Cruïlla 2016', avui és clar que han estat els Alabama Shakes, i concretament la seva cantant i guitarrista, Brittany Howard, qui s'ha empassat el festival sense cap mena de dubte.

Ningú en aquest festival ha pogut apropar-se a la intensitat d'uns Alabama que més que Shakes són Earthshakers. Blues, Gospel, Espirituals negres, Rock... El que es diu música d'arrel nord-americana, sobretot del sud dels EUA, ha sacsejat el recinte del Fòrum amb una força i una classe al·lucinant. Aquest Cruïlla del 2016 quedarà a la memòria dels assistents com el Cruïlla dels Alabama Shakers.

La seva cantant, amb una imatge semblant a la que les pel·lícules nord-americanes donen d'una 'big mama' negre, amb un vestit estampat molt senzill, ha agafat la guitarra i s'ha posat a cantar, a cridar 'be my baby' i exemplificar el que es diu 'deixar-se la pell sobre l'escenari'. Una hora i mitja d'intensitat màxima, sigui en registres estratosfèrics o en sentits murmuris espirituals combinant sàviament força i dolçor, no li semblava gaire temps a la Brittany, on d'altres més musculosos haurien fet figa a la mitja hora, i va comunicar al públic que aniria per feina -no va parar un segon en tot el concert- i farien el que poguessin en aquest 'breu' lapse de temps.

A la sortida del concert un jove li deia al seu amic: "a mi no em fotis, a aquesta dona després de cada concert l'ingressen a l'UVI". I és que és difícil veure algú sobre un escenari com la Brittany, sense trucs escènics i poses fingides, només pur sentiment i entrega, tanta que fins i tot les seves ulleres van sortir volant en un moviment de cap o... potser va ser en una de les seves salvatges baixades de to?

Només un punt negatiu, aliè totalment a l'actuació de la banda, que va deslluir bastant l'experiència viscuda durant el concert... Una fortíssima pudor a pixum que feia sentir fins i tot un gust acre a la boca durant gran part del xou. El que podríem descriure com 'una putada com una catedral'. No vull ser malpensat i creure que això té alguna relació, segurament no, amb que la banda va ordenar tapar tota la publicitat de l'escenari durant la seva actuació.

I arribem al cap de cartell del festival, és el torn del mite del hard rock, el cantant Robert Plant, excantant dels Led Zeppelin, que es va presentar a l'escenari principal del Cruïlla envoltat dels The Sensational Space Shifters amb els quals va explorar tradicions africanes amb les cançons de Led Zeppelin que tothom volia escoltar.

Una questió que pot arribar a ser dolorosa pel seguidor de Led Zeppelin en escoltar la veu de Robert Plant, pel camí dels 70 anys, incapaç de cridar com abans, ho va intentar només una miqueta encara que fins i tot de vegades perdia el fil de veu que li queda i que fa servir la major part del temps amb un to més narratiu que líric, sobretot en les seves cançons africanes dels seus discs en solitari.

Va fer el que va poder, per exemple, amb 'Whole Lotta Love', interpretant-la de forma més 'bluesera' que 'rockera'. El resultat, encara que no del tot satisfactori per qui esperés escoltar una cosa semblant a les cançons enllaunades, sí que és de justícia afirmar que va ser digne i amb classe, com diu la dita, "quién tuvo, retuvo".

Curiosa va ser també la versió de 'Going to California', la d'un 'Babe I'm gonna leave you' aflamencat i el final del concert amb 'Rock'n'Roll' que va desfermar la ballaruga a tot el festival. Ja podem dir que hem vist un mite del rock, ni que sigui al final de la seva carrera.

La resta del festival la van protagonitzar els Love of Lesbian i Femín Muguruza versionant cançons pròpies com 'Sarri Sarri' amb Kortatu amb una banda de Jazz de Nova Orleans o alienes com 'Killing in the name of' de Rage Against The Machine. Van acabar amb el festival la rumba soul dels Animal, el rap d'Ana Tijoux o la festa electro-balcànica de Shantel.