Ska: El ritme que va aprendre a somriure a través del canvi

L'ska sona alegre, però mai va ser superficial. Ràpid, optimista i irresistiblement ballable, l'ska és un d'aquells estils musicals que amaga una història complexa darrere d'un ritme contagiós. Nascut a Jamaica a finals dels anys cinquanta, l'ska va ser la primera música popular veritablement moderna de l'illa, un so que va capturar l'emoció, la tensió i l'optimisme d'un país a punt de la independència. Molt abans que el reggae es convertís en un símbol global, l'ska ja explicava la història.

En essència, l'ska es defineix pel ritme. La guitarra i el piano toquen acords nítids i contratemps (el famós "skank"), mentre que el baix camina enèrgicament per sota i les trompes afegeixen melodies brillants i contundents. Aquesta inversió rítmica, que emfatitza els contratemps en lloc dels temps baixos, dóna a l'ska la seva sensació rebotant i inclinada cap endavant. És música que sembla estar permanentment en moviment, dissenyada per ballar fins i tot quan la lletra insinúa preocupacions més profundes.

L'ska va sorgir d'una cruïlla cultural única. Els músics jamaicans van absorbir el rhythm & blues, el jazz i el mento americans, transformant aquestes influències en quelcom clarament local. Els sistemes de so —equips de DJ mòbils massius— reproduïen discos de R&B importats fins que els productors jamaicans van començar a gravar els seus propis artistes. Això va marcar el naixement de l'ska com a resposta local a la música global.

Els primers pioners com The Skatalites van definir el vocabulari musical del gènere. Les seves pistes instrumentals, com ara Guns of Navarone, mostraven una musicalitat virtuosa embolicada en un impuls alegre. L'ska, en aquesta etapa, era exuberant i comunitari: una banda sonora per a festes al carrer, sales de ball i un orgull nacional recentment reivindicat.

Principis dels anys seixanta van ser l'edat d'or de l'ska a Jamaica. Cantants com Prince Buster van ajudar a portar el gènere al corrent principal amb cançons com ara Al Capone, combinant bravura lúdica amb comentaris socials. Les lletres de l'ska sovint reflectien la vida quotidiana: nois rude, romanç, humor i les tensions de la cultura juvenil urbana. Fins i tot quan era alegre, l'ska es mantenia arrelat a la realitat.

A mesura que avançava la dècada, l'ska es va anar alentint. Els canvis socials, l'augment de les temperatures —tant literals com metafòriques— i els canvis d'estat d'ànim van conduir a l'aparició del rocksteady i, més tard, del reggae. Tot i això, l'ska mai va desaparèixer. Va viatjar. Els immigrants jamaicans van portar el so al Regne Unit, on va adquirir nous significats en un entorn multicultural.

A finals dels anys 70 a la Gran Bretanya, l'ska va renascer a través del moviment 2 Tone. Grups com The Specials van fusionar els ritmes tradicionals de l'ska amb l'energia punk i una forta consciència política. Cançons com Ghost Town van capturar la decadència urbana, l'atur i el malestar social, demostrant que l'ska podia ser urgent, enfadat i socialment conscient sense perdre el seu ritme. Mentrestant, Madness va aportar un enfocament més lúdic i orientat al pop amb temes com One Step Beyond, fent que l'ska fos accessible a un públic més ampli.

La dècada de 1990 va veure una altra reinvenció. Als Estats Units i a altres llocs, l'ska es va fusionar amb el punk rock, donant lloc a l'ska-punk. Tempos més ràpids, guitarres distorsionades i humor irreverent van definir aquesta època. Grups com The Mighty Mighty Bosstones i Operation Ivy van introduir l'ska a una nova generació, mantenint viu el seu esperit fins i tot a mesura que el seu so evolucionava.

El que uneix totes les èpoques de l'ska és la seva filosofia. L'ska és música col·lectiva. Prospera amb el moviment, l'espai compartit i la comunitat. És alegre sense ser ingènua, política sense ser moralista. La seva energia convida a la participació, mentre que la seva història reflecteix la migració, la resistència i l'intercanvi cultural.

L'ska perdura perquè entén una veritat fonamental: el ritme pot tenir significat i l'alegria pot coexistir amb la lluita. Darrere de cada línia de vent optimista hi ha una història de canvi, adaptació i resiliència. I un cop aquest ritme fora de ritme s'ha fixat, és impossible no moure's.